Un matí qualsevol en la vida d’un neurocientífic

T’has preguntat mai com és el dia a dia d’un investigador? Què fan els científics quan entren als seus respectius Instituts i Laboratoris? Has dubtat mai sobre si la típica imatge d’una persona amb bata blanca i ulleres mirant líquids de colors realment reflecteix la realitat del món de la recerca? Res més lluny de la realitat! A continuació us deixo un relat curt que vaig escriure pel concurs dInspiraciència 2017, inspirat en els mesos que vaig passar a Oxford investigant els circuits neuronals que regulen el son en Drosophila. L’objectiu darrera d’aquesta petita història era el de descriure un matí qualsevol en el dia a dia d’un neurocientífic i intentar així trencar una mica aquests estereotips tan arrelats a la nostra societat. Val a dir que cada laboratori i cada persona és diferent, així que si teniu un familiar, amic o conegut que treballa en el món de la recerca us recomano totalment que li demaneu en què consisteix la seva feina i, si teniu la sort de viure-hi a prop, si us podria ensenyar el laboratori. Potser la realitat us sorprendrà! 

No m’allargo més, us deixo llegir tranquils! 

Read More »

Científics Errants | Entrevista a Candela Sánchez Bellot

Amb el mes de Juny arriba una nova entrega de la sèrie d’entrevistes “Científics Errants”. La protagonista d’avui és la Candela, una alacantina de somriure fàcil que té la sorprenent capacitat de transmetre la seva passió per la neurociència a qui sigui… i en ni més ni menys que quatre idiomes! Instal·lada a Londres des de fa ja cinc anys, estudia el cervell per entendre com processem les emocions, i com aquestes ens ajuden a interpretar tot allò que ens envolta i a prendre les decisions adequades en cada moment. Però no us entretinc més, que us ho expliqui ella!

Read More »

Científics Errants | Entrevista a Clara Pons Duran

La Clara és una d’aquelles persones que ho encara tot amb una mirada positiva. Fins i tot quan li pregunto sobre la trista situació per la qual passa la ciència al nostre país i em parla sobre l’escassetat de recursos i la magresa de les poques beques que hi ha, ella acaba amb un “Però tampoc farem mala sang… cal aprofitar totes les oportunitats disponibles i no deixar-les escapar!”. Potser per això es dedica al que es dedica, i estudia el que estudia. Des del seu despatx a ISGlobal, a Barcelona, examina minuciosament dades que ningú més analitza per treure a la llum històries i realitats que altrament quedarien oblidades en un calaix. Incansable, no dubta a dirigir-se també a la premsa escrita per parlar de la seva feina o per denunciar la dura realitat de la investigació al nostre país. Avui ens parlarà de la seva recerca i la seva experiència investigant a Catalunya, però també sobre el camí que recorrem els investigadors, els dubtes i experiències que ens forgen, i alguns consells d’aquells que només ens dóna el temps.Read More »

Les albors de la Neurociència (V): segle XVII

Després d’un període centrat en altres projectes (i treballant en noves idees), tornem a la càrrega amb la sèrie de posts sobre els orígens i la història de la neurociència. Fins ara hem parlat sobre trepanacions a l’era precolombina i sobre els primers casos clínics relacionats amb el cervell documentats a l’antic egipte. També hem vist les primeres teories postulades pels filòsofs grecs i com es van seguir desenvolupant fins arribar a la doctrina de les cambres que es mantingué al llarg de l’Edat Mitjana. Finalment, en l’últim capítol vam veure com l’arribada del Renaixement i les importants contribucions de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius van permetre establir les bases de l’anatomia, fisiologia i patologia modernes. En el present article veurem els avenços que es van produir durant el segle XVII, de la mà de Descartes, Borelli i Swammerdam.Read More »

Les albors de la Neurociència (IV): Renaixement

En el capítol anterior ens vam quedar en l’arribada de la Mort Negra i en el fracàs de la medicina basada en el dogma de l’Església i les ensenyances de Galè per plantar-li cara. La gent va començar a adonar-se que les sagnies no eren un remei eficaç contra una malaltia tant mortífera i les pràctiques utilitzades fins llavors van anar perdent credibilitat. Això va deixar lloc per l’aparició de noves idees i corrents de pensament, que al seu torn acabarien establint les bases dels canvis transformatius del Renaixament i traient el coneixement i progrés del letargi en el que es trobaven.

Del Renaixement, que engloba des de finals del segle XIV fins al XVI, segurament us en sonaran noms com Nicolaus Copèrnicus (Heliocentrisme), Paracels (pare de la Toxicologia) i artistes com Rafael i Miquel Àngel. Però donat que aquesta sèrie d’articles està centrada en la neurociència, avui m’agradaria parlar-vos de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius i de les seves contribucions a l’exploració i dissecció de l’anatomia humana.Read More »

Les albors de la Neurociència (III): Edat Mitjana

L’Edat Mitjana va ser una època força obscura pel que fa a la neurociència i al coneixement en general. En termes històrics, l’Edat Mitjana comença amb la caiguda de l’Imperi Romà al segle V, i segueix fins l’aparició dels canvis culturals i tecnològics que van seguir la Mort Negra i que van propiciar la transformació de la cultura europea al segle XV, donant lloc al Renaixement.

Com hem dit, durant l’Edat Mitjana a l’Oest el coneixement i l’aprenentatge van quedar estancats fins al tombant del segle XIV. Mentrestant, a l’Est filòsofs naturals com Avicenna sí que van tenir accés a tractats científics d’origen Grec i Romà. De fet, els àrabs van venerar, col·leccionar i traduir els treballs d’Hipòcrates, Aristòtil i Galè, i van basar els seus propis treballs en aquests. Però no va ser fins el segle XI que tot aquest coneixement va arribar a Europa gràcies a la reconquesta de l’Espanya musulmana i a l’entrada de tractats mèdics des de Salerno. Aquests fets van permetre disseminar el material custodiat pels àrabs així com les traduccions d’autors com Constantí l’Africà cap a altres parts d’Europa, on van propiciar un ressorgiment de l’interès en l’anatomia, la fisiologia i la medicina.Read More »

Les albors de la Neurociència (II): el cervell a l’antiga Grècia

La setmana passada ens vam passejar pel Neolític i l’època precolombina, on vam descobrir que ja llavors es practicaven trepanacions, l’objectiu de les quals respondria a una o vàries teories que vam discutir breument (podeu llegir tota la història aquí). També vam descobrir la primera menció escrita al cervell, gràcies a la cultura egípcia i al Papir Smith (si teniu curiositat per saber quin és el jeroglífic de cervell, podeu trobar-lo a la Figura 3 d’aquest enllaç).

Alcmeon de Crotona
Figura 1. Alcmeon de Crotona (segle VI a.C.)

Amb una mica de sort, després de rellegir l’article anterior potser us sonarà una mica el nom d’Alcmeon de Crotona (Figura 1). Si bé és veritat que a dia d’avui sabem que no fou el primer en escriure sobre el cervell, Alcmeon de Crotona (segle VI a.C.) sí que va documentar una de les primeres disseccions del sistema nerviós de què es té constància, en la qual va descriure els nervis òptics alhora que va proposar el cervell com a òrgan central del pensament i les sensacions. Aquesta teoria va ser compartida per Anaxagoras, també del segle VI a.C., qui coincidia en proposar el cervell com a l’òrgan de la ment. No obstant això, i malgrat que aquest corrent del pensament acabaria promovent la reconsideració d’unes idees acceptades durant molt de temps, en aquell moment les idees d’Alcmeon de Crotona no van gaudir de la millor de les acollides.
Read More »