Científics Errants | Entrevista a Candela Sánchez Bellot

Amb el mes de Juny arriba una nova entrega de la sèrie d’entrevistes “Científics Errants”. La protagonista d’avui és la Candela, una alacantina de somriure fàcil que té la sorprenent capacitat de transmetre la seva passió per la neurociència a qui sigui… i en ni més ni menys que quatre idiomes! Instal·lada a Londres des de fa ja cinc anys, estudia el cervell per entendre com processem les emocions, i com aquestes ens ajuden a interpretar tot allò que ens envolta i a prendre les decisions adequades en cada moment. Però no us entretinc més, que us ho expliqui ella!

Read More »

Científics Errants | Entrevista a Clara Pons Duran

La Clara és una d’aquelles persones que ho encara tot amb una mirada positiva. Fins i tot quan li pregunto sobre la trista situació per la qual passa la ciència al nostre país i em parla sobre l’escassetat de recursos i la magresa de les poques beques que hi ha, ella acaba amb un “Però tampoc farem mala sang… cal aprofitar totes les oportunitats disponibles i no deixar-les escapar!”. Potser per això es dedica al que es dedica, i estudia el que estudia. Des del seu despatx a ISGlobal, a Barcelona, examina minuciosament dades que ningú més analitza per treure a la llum històries i realitats que altrament quedarien oblidades en un calaix. Incansable, no dubta a dirigir-se també a la premsa escrita per parlar de la seva feina o per denunciar la dura realitat de la investigació al nostre país. Avui ens parlarà de la seva recerca i la seva experiència investigant a Catalunya, però també sobre el camí que recorrem els investigadors, els dubtes i experiències que ens forgen, i alguns consells d’aquells que només ens dóna el temps.Read More »

Les albors de la Neurociència (V): segle XVII

Després d’un període centrat en altres projectes (i treballant en noves idees), tornem a la càrrega amb la sèrie de posts sobre els orígens i la història de la neurociència. Fins ara hem parlat sobre trepanacions a l’era precolombina i sobre els primers casos clínics relacionats amb el cervell documentats a l’antic egipte. També hem vist les primeres teories postulades pels filòsofs grecs i com es van seguir desenvolupant fins arribar a la doctrina de les cambres que es mantingué al llarg de l’Edat Mitjana. Finalment, en l’últim capítol vam veure com l’arribada del Renaixement i les importants contribucions de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius van permetre establir les bases de l’anatomia, fisiologia i patologia modernes. En el present article veurem els avenços que es van produir durant el segle XVII, de la mà de Descartes, Borelli i Swammerdam.Read More »

Les albors de la Neurociència (IV): Renaixement

En el capítol anterior ens vam quedar en l’arribada de la Mort Negra i en el fracàs de la medicina basada en el dogma de l’Església i les ensenyances de Galè per plantar-li cara. La gent va començar a adonar-se que les sagnies no eren un remei eficaç contra una malaltia tant mortífera i les pràctiques utilitzades fins llavors van anar perdent credibilitat. Això va deixar lloc per l’aparició de noves idees i corrents de pensament, que al seu torn acabarien establint les bases dels canvis transformatius del Renaixament i traient el coneixement i progrés del letargi en el que es trobaven.

Del Renaixement, que engloba des de finals del segle XIV fins al XVI, segurament us en sonaran noms com Nicolaus Copèrnicus (Heliocentrisme), Paracels (pare de la Toxicologia) i artistes com Rafael i Miquel Àngel. Però donat que aquesta sèrie d’articles està centrada en la neurociència, avui m’agradaria parlar-vos de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius i de les seves contribucions a l’exploració i dissecció de l’anatomia humana.Read More »

Les albors de la Neurociència (III): Edat Mitjana

L’Edat Mitjana va ser una època força obscura pel que fa a la neurociència i al coneixement en general. En termes històrics, l’Edat Mitjana comença amb la caiguda de l’Imperi Romà al segle V, i segueix fins l’aparició dels canvis culturals i tecnològics que van seguir la Mort Negra i que van propiciar la transformació de la cultura europea al segle XV, donant lloc al Renaixement.

Com hem dit, durant l’Edat Mitjana a l’Oest el coneixement i l’aprenentatge van quedar estancats fins al tombant del segle XIV. Mentrestant, a l’Est filòsofs naturals com Avicenna sí que van tenir accés a tractats científics d’origen Grec i Romà. De fet, els àrabs van venerar, col·leccionar i traduir els treballs d’Hipòcrates, Aristòtil i Galè, i van basar els seus propis treballs en aquests. Però no va ser fins el segle XI que tot aquest coneixement va arribar a Europa gràcies a la reconquesta de l’Espanya musulmana i a l’entrada de tractats mèdics des de Salerno. Aquests fets van permetre disseminar el material custodiat pels àrabs així com les traduccions d’autors com Constantí l’Africà cap a altres parts d’Europa, on van propiciar un ressorgiment de l’interès en l’anatomia, la fisiologia i la medicina.Read More »

Les albors de la Neurociència (II): el cervell a l’antiga Grècia

La setmana passada ens vam passejar pel Neolític i l’època precolombina, on vam descobrir que ja llavors es practicaven trepanacions, l’objectiu de les quals respondria a una o vàries teories que vam discutir breument (podeu llegir tota la història aquí). També vam descobrir la primera menció escrita al cervell, gràcies a la cultura egípcia i al Papir Smith (si teniu curiositat per saber quin és el jeroglífic de cervell, podeu trobar-lo a la Figura 3 d’aquest enllaç).

Alcmeon de Crotona
Figura 1. Alcmeon de Crotona (segle VI a.C.)

Amb una mica de sort, després de rellegir l’article anterior potser us sonarà una mica el nom d’Alcmeon de Crotona (Figura 1). Si bé és veritat que a dia d’avui sabem que no fou el primer en escriure sobre el cervell, Alcmeon de Crotona (segle VI a.C.) sí que va documentar una de les primeres disseccions del sistema nerviós de què es té constància, en la qual va descriure els nervis òptics alhora que va proposar el cervell com a òrgan central del pensament i les sensacions. Aquesta teoria va ser compartida per Anaxagoras, també del segle VI a.C., qui coincidia en proposar el cervell com a l’òrgan de la ment. No obstant això, i malgrat que aquest corrent del pensament acabaria promovent la reconsideració d’unes idees acceptades durant molt de temps, en aquell moment les idees d’Alcmeon de Crotona no van gaudir de la millor de les acollides.
Read More »

Edwin Smith Papyrus Neuroscience

Les albors de la Neurociència (I): Antiguitat

Ara que ja tenim l’itinerari marcat i ho tenim tot enllestit, ha arribat l’hora de llevar l’àncora i salpar cap al passat. Si pel motiu que sigui et vas perdre els preparatius, pots llegir la introducció aquí. Tot a lloc? Sí? Som-hi doncs!

800px-crane-trepanation-img_0507
Figura 1. Crani humà del Neolític (3.500 a.C.) trepanat amb sílex. Els marges cicatritzats indiquen que l’individu va sobreviure a la operació durant anys. [Wikimedia Commons / Museu d’Història Natural de Lausanne]

La primera etapa d’aquest viatge a les arrels de la neurociència ens porta molts, molts, però que molts anys enrere. Els primers indicis d’aquest interès per conèixer i entendre el funcionament del que veiem, del nostre cos, i en particular, del nostre cervell es remunten fins el Neolític (~10.000 a.C. fins ~3.000 a.C.), època de la qual s’han datat cranis amb forats provocats de forma deliberada, anomenats trepanacions, tals com el que teniu representat a la Figura 1. Tot i que els forats variaven en diàmetre i el procediment i estris amb els que es produïen diferien entre cultures, el fet que moltes de les trepanacions presentessin marges cicatritzats fa pensar que aquesta pràctica es duia a terme en pacients vius que sobrevivien a la operació. Una altra mostra de l’antiguitat d’aquesta pràctica n’és la troballa d’instruments que daten de l’època precolombina i que podien haver-se utilitzat per realitzar aquestes trepanacions (Figura 2).Read More »