Ara que ja tenim l’itinerari marcat i ho tenim tot enllestit, ha arribat l’hora de llevar l’àncora i salpar cap al passat. Si pel motiu que sigui et vas perdre els preparatius, pots llegir la introducció aquí. Tot a lloc? Sí? Som-hi doncs!

La primera etapa d’aquest viatge a les arrels de la neurociència ens porta molts, molts, però que molts anys enrere. Els primers indicis d’aquest interès per conèixer i entendre el funcionament del que veiem, del nostre cos, i en particular, del nostre cervell es remunten fins el Neolític (~10.000 a.C. fins ~3.000 a.C.), època de la qual s’han datat cranis amb forats provocats de forma deliberada, anomenats trepanacions, tals com el que teniu representat a la Figura 1. Tot i que els forats variaven en diàmetre i el procediment i estris amb els que es produïen diferien entre cultures, el fet que moltes de les trepanacions presentessin marges cicatritzats fa pensar que aquesta pràctica es duia a terme en pacients vius que sobrevivien a la operació. Una altra mostra de l’antiguitat d’aquesta pràctica n’és la troballa d’instruments que daten de l’època precolombina i que podien haver-se utilitzat per realitzar aquestes trepanacions (Figura 2).

Però quin era el motiu de la realització d’aquesta tècnica fa milers d’anys? Alguns autors creuen que les trepanacions podrien estar relacionades amb rituals i supersticions tribals, de tal manera que el fet de sobreviure a la operació era indicatiu de que l’individu havia estat dotat amb poders especials i a resultes d’això gaudia d’un estatus superior a la resta. No obstant, altres autors pensen que les trepanacions podrien haver-se dut a terme com a tractament per a mals de cap, convulsions i desordres mentals, que en aquella època eren generalment atribuïts a causes sobrenaturals i dimonis. Aquesta teoria donaria peu a pensar que el motiu darrere la realització d’una trepanació fos el de proporcionar una sortida per als dimonis tancats dins del crani de l’individu afectat. Una última teoria defensa que l’objectiu d’aquestes operacions era intentar curar fractures cranials enfonsades, cosa que indicaria unes nocions rudimentàries sobre les quals es podrien haver anat construint les bases de la medicina racional.

És interessant destacar que el mateix Paul Broca (metge francès que va viure del 1824 al 1880 i que dóna nom a l’àrea del cervell relacionada amb la producció del llenguatge) va dur a terme estudis sobre cranis que mostraven trepanacions, molts d’ells provinents de cementiris Inques del Perú.

Documents mèdics egipcis

Deixant de banda l’art ceràmic Mochica on la cultura precolombina va plasmar representacions de craniotomies, els primers documents mèdics trobats sobre el cervell provenen dels egipcis, essent el Papir Smith el primer tractat mèdic en fer referència al cervell i als efectes de lesions al cap (Figures 3 i 4). Aquest papir, que data del 1.600 a.C., va ser adquirit per Edwin Smith el 1862, un egiptòleg que va intentar traduir-lo i que en va comprendre la majoria dels seus continguts, malgrat no arribar a publicar els seus resultats. Després de la seva mort el papir va ser donat a la New York Historical Society, però no va ser fins el 1930 quan James Breasted, un altre egiptòleg de la Universitat de Chicago, en va publicar la traducció. Durant aquesta tasca es va adonar que aquells que creien que Alcmeon de Crotona (s. V a.C. i de qui parlarem més endavant) era el primer en escriure sobre el cervell no podien estar més equivocats. Tot i que l’autor original del document no es coneix amb exactitud, se sap que el propi papir és una transcripció d’un document més antic l’autor del qual es creu que podria haver estat Imhotep, arquitecte, sacerdot i metge que visqué al voltant del 2600 a.C. En aquest papir s’hi descriuen una sèrie de casos mèdics, entre els quals s’hi troben aquells d’individus afectats per lesions i malalties del cap (i altres parts del cos), amb explicacions clares sobre l’examinació i diagnòstic, el tractament i una possible explicació del cas.

La traducció del Papir Smith va suposar un canvi de paradigma en l’estudi de la història de la medicina. Els continguts del papir van demostrar que la medicina egípcia no estava limitada a cures màgiques i poders sobrenaturals, sinó que també utilitzava pràctiques científiques que seguien un mètode racional basat en la observació i examinació del pacient. Malgrat tot, dels diferents òrgans del cos el cor i el fetge es trobaven molt per sobre del cervell en l’escala d’importància dels egipcis. Era en el cor, i no el cervell, on creien que es trobava l’ànima. De fet, els embalsamadors egipcis tractaven el cor amb una delicadesa suprema, mentre que el cervell era tractat amb absoluta indiferència: era extret del crani mitjançant varetes i culleretes de ferro a través del nas i les orelles (bàsicament reduint-lo a una pasteta de teixit nerviós) i gairebé mai s’emmagatzemava, ja que no es considerava important per la vida del més enllà.

A mode de resum, hem vist que ja en cultures tan antigues com l’egípcia, i fins i tot abans, els éssers humans presentaven mostres d’aquest afany d’autoconeixement i de curiositat vers el cervell que trobem en els científics actuals. És cert que sovint les malalties es relacionaven amb dimonis i mals esperits, i que potser es realitzaven trepanacions com a ritual i com a demostració d’un estatus superior en algunes tribus, però també hem pogut veure les primeres mostres d’una medicina racional pel que fa al cervell, amb descripcions de casos i anotacions sobre possibles diagnòstics i tractaments.

Amb això conclou la primera etapa del nostre viatge, en la qual hem establert un punt de referència que ens permetrà posar en perspectiva els avenços que anirem veient a continuació. En els apartats següents veurem l’evolució dels coneixements i els canvis en la manera d’entendre i estudiar el cervell des d’aquest punt de partida, així com les discussions i idees enfrontades al voltant d’aquest òrgan que encara avui ens planteja un gran nombre de preguntes per les quals encara no tenim resposta.

Referències

• De la Trepanación a la Teoria de la Neurona. R. B. Illing. Cuadernos Mente y Cerebro, nº 1. Pàgs. 4-6, 2012.
• http://www.smithsonianmag.com/science-nature/how-ancient-chinese-surgeons-opened-skulls-and-minds-180961286/