Després d’una pausa per gaudir de l’estiu, tornem a la càrrega amb una nova entrega de “Científics Errants”. Avui, però, no hem de viatjar gaire lluny. Ens acostem a Girona per conèixer la Marta, una investigadora que s’escapa del clixé de científic de bata blanca. Biomèdica amb ànima de docent, va fer un Màster d’Indústria Farmacèutica i Biotecnològica seguit d’un parell d’anys treballant en una multinacional farmacèutica, per finalment llençar-se a la piscina i reenganxar-se al món de la investigació per fer un doctorat sobre l’epidemiologia del càncer. L’objectiu de la seva recerca? Trobar factors que augmentin o disminueixin la incidència i supervivència de la leucèmia limfàtica crònica. Parlem amb ella.
Amb el mes de Juny arriba una nova entrega de la sèrie d’entrevistes “Científics Errants”. La protagonista d’avui és la Candela, una alacantina de somriure fàcil que té la sorprenent capacitat de transmetre la seva passió per la neurociència a qui sigui… i en ni més ni menys que quatre idiomes! Instal·lada a Londres des de fa ja cinc anys, estudia el cervell per entendre com processem les emocions, i com aquestes ens ajuden a interpretar tot allò que ens envolta i a prendre les decisions adequades en cada moment. Però no us entretinc més, que us ho expliqui ella!
La Clara és una d’aquelles persones que ho encara tot amb una mirada positiva. Fins i tot quan li pregunto sobre la trista situació per la qual passa la ciència al nostre país i em parla sobre l’escassetat de recursos i la magresa de les poques beques que hi ha, ella acaba amb un “Però tampoc farem mala sang… cal aprofitar totes les oportunitats disponibles i no deixar-les escapar!”. Potser per això es dedica al que es dedica, i estudia el que estudia. Des del seu despatx a ISGlobal, a Barcelona, examina minuciosament dades que ningú més analitza per treure a la llum històries i realitats que altrament quedarien oblidades en un calaix. Incansable, no dubta a dirigir-se també a la premsa escrita per parlar de la seva feina o per denunciar la dura realitat de la investigació al nostre país. Avui ens parlarà de la seva recerca i la seva experiència investigant a Catalunya, però també sobre el camí que recorrem els investigadors, els dubtes i experiències que ens forgen, i alguns consells d’aquells que només ens dóna el temps.Read More »
La setmana passada ens vam passejar pel Neolític i l’època precolombina, on vam descobrir que ja llavors es practicaven trepanacions, l’objectiu de les quals respondria a una o vàries teories que vam discutir breument (podeu llegir tota la història aquí). També vam descobrir la primera menció escrita al cervell, gràcies a la cultura egípcia i al Papir Smith (si teniu curiositat per saber quin és el jeroglífic de cervell, podeu trobar-lo a la Figura 3 d’aquest enllaç).
Figura 1. Alcmeon de Crotona(segle VI a.C.)
Amb una mica de sort, després de rellegir l’article anterior potser us sonarà una mica el nom d’Alcmeon de Crotona (Figura 1). Si bé és veritat que a dia d’avui sabem que no fou el primer en escriure sobre el cervell, Alcmeon de Crotona (segle VI a.C.) sí que va documentar una de les primeres disseccions del sistema nerviós de què es té constància, en la qual va descriure els nervis òptics alhora que va proposar el cervell com a òrgan central del pensament i les sensacions. Aquesta teoria va ser compartida per Anaxagoras, també del segle VI a.C., qui coincidia en proposar el cervell com a l’òrgan de la ment. No obstant això, i malgrat que aquest corrent del pensament acabaria promovent la reconsideració d’unes idees acceptades durant molt de temps, en aquell moment les idees d’Alcmeon de Crotona no van gaudir de la millor de les acollides. Read More »
Ara que ja tenim l’itinerari marcat i ho tenim tot enllestit, ha arribat l’hora de llevar l’àncora i salpar cap al passat. Si pel motiu que sigui et vas perdre els preparatius, pots llegir la introducció aquí. Tot a lloc? Sí? Som-hi doncs!
Figura 1. Crani humà del Neolític (3.500 a.C.) trepanat amb sílex. Els marges cicatritzats indiquen que l’individu va sobreviure a la operació durant anys. [Wikimedia Commons / Museu d’Història Natural de Lausanne]
La primera etapa d’aquest viatge a les arrels de la neurociència ens porta molts, molts, però que molts anys enrere. Els primers indicis d’aquest interès per conèixer i entendre el funcionament del que veiem, del nostre cos, i en particular, del nostre cervell es remunten fins el Neolític (~10.000 a.C. fins ~3.000 a.C.), època de la qual s’han datat cranis amb forats provocats de forma deliberada, anomenats trepanacions, tals com el que teniu representat a la Figura 1. Tot i que els forats variaven en diàmetre i el procediment i estris amb els que es produïen diferien entre cultures, el fet que moltes de les trepanacions presentessin marges cicatritzats fa pensar que aquesta pràctica es duia a terme en pacients vius que sobrevivien a la operació. Una altra mostra de l’antiguitat d’aquesta pràctica n’és la troballa d’instruments que daten de l’època precolombina i que podien haver-se utilitzat per realitzar aquestes trepanacions (Figura 2).Read More »