Les albors de la Neurociència (II): el cervell a l’antiga Grècia

La setmana passada ens vam passejar pel Neolític i l’època precolombina, on vam descobrir que ja llavors es practicaven trepanacions, l’objectiu de les quals respondria a una o vàries teories que vam discutir breument (podeu llegir tota la història aquí). També vam descobrir la primera menció escrita al cervell, gràcies a la cultura egípcia i al Papir Smith (si teniu curiositat per saber quin és el jeroglífic de cervell, podeu trobar-lo a la Figura 3 d’aquest enllaç).

Alcmeon de Crotona
Figura 1. Alcmeon de Crotona (segle VI a.C.)

Amb una mica de sort, després de rellegir l’article anterior potser us sonarà una mica el nom d’Alcmeon de Crotona (Figura 1). Si bé és veritat que a dia d’avui sabem que no fou el primer en escriure sobre el cervell, Alcmeon de Crotona (segle VI a.C.) sí que va documentar una de les primeres disseccions del sistema nerviós de què es té constància, en la qual va descriure els nervis òptics alhora que va proposar el cervell com a òrgan central del pensament i les sensacions. Aquesta teoria va ser compartida per Anaxagoras, també del segle VI a.C., qui coincidia en proposar el cervell com a l’òrgan de la ment. No obstant això, i malgrat que aquest corrent del pensament acabaria promovent la reconsideració d’unes idees acceptades durant molt de temps, en aquell moment les idees d’Alcmeon de Crotona no van gaudir de la millor de les acollides.

Així doncs ens trobem amb què aquella intuïció genial va topar amb la trista realitat de que, com encara passa avui en dia, les transicions del pensament són molt lentes d’arrelar. En aquella època de transició, el pensament grec encara estava dominat per la creença de que Déus i dimonis eren responsables de la salut i la malaltia i també per la idea de que era al cor a qui corresponia la primacia entre els òrgans (cosa que ja havíem vist amb els egipcis). Aquesta antiga creença es va mantenir invariable fins al voltant del 400 a.C.

Va ser Hipòcrates (460-370 a.C) qui més va contribuir a remoure la importància dels dimonis en la medicina i a redirigir l’atenció cap al rol del cervell. Ja en el Corpus Hippocraticum trobem moltes referències a atacs epilèptics, paràlisis i altres alteracions del sistema nerviós. El corrent Hipocràtic, centrat en la creença de que el cervell constituïa el centre controlador del cos, es veu clarament representat en aquest fragment de “On the Sacred Disease” sobre l’epilèpsia:

Text hipocràtic sobre l'epilèpsia.

Traducció: Els homes han de saber que les alegries, delits, riures i diversions, així com les penes, afliccions, abatiments i lamentacions provenen del cervell i d’enlloc més. I és pel cervell que, d’una manera especial, adquirim saviesa i coneixement, i veiem i sentim i sabem el que és injust i el que és just, el que és dolent i el que és bo, el que és dolç, i el que és insuls. […] I és pel mateix òrgan que esdevenim bojos i delirants, i que les pors i terrors ens turmenten. […] Totes aquestes coses les patim quan el cervell perd la salut. […] D’aquesta manera sóc de la opinió que és el cervell qui exerceix el més gran poder en l’home. El cervell és en nosaltres l’intèrpret de totes aquelles coses que emanen de l’aire, quan funciona correctament.

Aquest corrent va guanyar força seguidors, cosa que ens indica que el cervell anava adquirint paulatinament una importància més i més gran. Seguint aquesta línia, Plató (427-348 a.C.) va exposar la seva creença en una ànima tripartida, de la qual atorgava la part més noble (l’associada a l’intel·lecte) al cervell. Aquesta part de l’ànima o ànima racional, segons Plató, era immortal. Les altres dues parts, una situada al cor i associada amb la ira, la por, l’orgull i el coratge, i l’altra situada al fetge o a les vísceres i relacionada amb el desig i les passions més baixes, no perduraven després de la mort del cos.

Tot i que aquestes idees van suposar un gran canvi de direcció respecte la teoria cardiocèntrica suportada per Empèdocles i altres, no tothom va ser influït per elles. El mateix Aristòtil (384-322 a.C.), pupil de Plató i un dels més importants filòsofs naturals de Grècia, creia que el cor era el centre de les funcions intel·lectuals i sensorials. Aristòtil defensava la seva postura amb els arguments de que una ferida al cor comportava la mort immediata, mentre que una ferida al cervell comportava conseqüències menys dràstiques i fins i tot podia curar-se completament. A més a més, adduïa que el cor era calent, mentre que el cervell era fred, i pels grecs la calor era més important ja que estava associada amb les sensacions i permetia distingir els objectes animats dels inanimats. No obstant això, Aristòtil no ignorava completament el cap, sinó que va proposar que el cervell jugava un rol important en refredar la calor del cor: com que la calor puja i el cervell és fred, la xarxa de vasos sanguinis que envoltava el cervell actuava com un mecanisme de refredament. Finalment, Aristòtil atribuïa la gran mida del cervell dels humans al fet que eren més calents que altres animals, i era en aquest supòsit que la gran mida del cervell, juntament amb els vasos sanguinis que l’envoltaven, constituïa un eficient mètode de refredament que assegurava així la racionalitat del cor.

Galè sobre el sistema nerviós

galenus
Figura 2. Galè de Pèrgam [per Georg Paul Busch]

Aquest tumult de corrents i idees contradictòries va persistir al llarg dels segles fins arribar a Galè de Pèrgam (Figura 2), un metge, cirurgià i filòsof d’origen grec que visqué entre els anys 130 i 200 d.C. Galè era un gran coneixedor d’Hipòcrates i Aristòtil i la majoria dels seus millors treballs tracten sobre el sistema nerviós. Tot i que reverenciava Aristòtil, Galè no estava d’acord amb totes les seves conclusions, especialment amb les que feien referència al cervell. Galè va rebatre les idees Aristotèliques que plantejaven el cervell com una simple eina de refredament de les passions del cor, argumentant que si aquesta fos la seva funció, la Natura hauria disposat el cervell més a prop del cor.

En les seves descripcions dels nervis cranials, Galè va proposar distingir les vies sensorials de les motores de la següent manera: els nervis motors anaven/venien del cerebellum, mentre que els nervis sensorials anaven/venien del cerebrum. La raó d’aquesta classificació la trobem en què creia que els nervis sensorials havien de ser més tous que els motors, per tal de poder retenir les impressions sensorials. Com que Galè va trobar que el cerebrum era més tou que el cerebellum, va deduir que els nervis sensorials anaven/venien del primer, mentre que els motors anaven/venien del segon.

circulus_arteriosus_schaf
Figura 3. Rete mirabile, o ‘xarxa meravellosa’. Vascularització del cervell d’una ovella.

Una altra de les idees de Galè defensava que els humors vitals es produïen en el ventricle esquerre del cor i era quan arribaven a la rete mirabile del cervell (Figura 3) que es convertien en spiritus animalis, el més elevat dels humors vitals, i eren emmagatzemats als ventricles cerebrals. Quan es necessitava, l’spiritus animalis era transportat a través dels nervis buits per induir una sensació o per provocar l’acció dels músculs. Aquesta concepció estava basada en les observacions d’Alcmeón de Crotona i del propi Galè sobre l’estructura dels nervis, que descrivien com a buits. Això podria trobar una explicació en el fet que el nervi òptic, el més estudiat pels dos pensadors, conté un vas sanguini que discorre pel seu centre, cosa que fa que en una dissecció el nervi aparegui amb un forat central i sembli buit.

És molt probable que aquestes observacions conduïssin a l’establiment de la concepció Galènica de que els nervis estaven buits i constituïen un sistema canalicular semblant al dels vasos sanguinis, que s’encarregava de transportar l’spiritus animalis des dels i cap als ventricles per provocar el moviment muscular i experimentar sensacions. Aquesta idea va perdurar durant segles com a doctrina irrefutable, i va continuar sent treballada i desenvolupada en èpoques posteriors per  altres estudiosos de la matèria, que coneixerem en el proper capítol d’aquest viatge.

Referències

  • De la Trepanación a la Teoria de la Neurona. R. B. Illing. Cuadernos Mente y Cerebro, nº 1. Pàgs. 4-13, 2012.
  • Història de la Neurociencia. C. Cavada. Sociedad Española de Neurociencia. [link]

4 thoughts on “Les albors de la Neurociència (II): el cervell a l’antiga Grècia

Leave your comment here

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s