En el capítol anterior ens vam quedar en l’arribada de la Mort Negra i en el fracàs de la medicina basada en el dogma de l’Església i les ensenyances de Galè per plantar-li cara. La gent va començar a adonar-se que les sagnies no eren un remei eficaç contra una malaltia tant mortífera i les pràctiques utilitzades fins llavors van anar perdent credibilitat. Això va deixar lloc per l’aparició de noves idees i corrents de pensament, que al seu torn acabarien establint les bases dels canvis transformatius del Renaixament i traient el coneixement i progrés del letargi en el que es trobaven.

Del Renaixement, que engloba des de finals del segle XIV fins al XVI, segurament us en sonaran noms com Nicolaus Copèrnicus (Heliocentrisme), Paracels (pare de la Toxicologia) i artistes com Rafael i Miquel Àngel. Però donat que aquesta sèrie d’articles està centrada en la neurociència, avui m’agradaria parlar-vos de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius i de les seves contribucions a l’exploració i dissecció de l’anatomia humana.

Com haureu intuït, una de les figures més importants i reconegudes del Renaixement va ser Leonardo da Vinci (1452-1519). L’arribada del Renaixement va suscitar un renovat interès pel cos humà, un interès molt present en les obres de da Vinci, qui va realitzar nombroses disseccions en cadàvers humans a través de les quals va assolir un ampli coneixement del cos humà i les seves proporcions. A més a més, da Vinci va realitzar experiments en bovins, que consistien en injectar cera fosa per la part inferior del cervell que fluïa cap a les cavitats internes d’aquest alhora que extreia el líquid cerebroespinal per la part superior. Un cop endurida la cera, tallava el cervell de tal manera que n’obtenia un motlle de les seves cavitats internes. Aquest creatiu mètode li va permetre dibuixar per primer cop de forma realista l’estructura dels ventricles cerebrals (Figura 1). Fascinant.

El segon nom que volia comentar amb més detall és el de l’anatomista belga Andreas Vesalius (1514-1564), els treballs del qual van regalar a la ciència anatòmica un nou moment d’esplendor a mitjans del segle XVI. Les seves nombroses disseccions en humans (Figura 2) i altres animals li van permetre assegurar que no hi havia gaires diferències entre els ventricles humans i els d’altres mamífers.

Per si això fos poc, Vesalius va decidir anar més enllà i, gràcies al seu bon coneixement dels treballs anatòmics de Galè, va ser capaç de negar l’existència de la rete mirabile en humans, que sí que existia en bous, ovelles, gats i altres mamífers. A mode de breu resum (podeu trobar més informació sobre Galè i la rete mirabile a Les albors de la Neurociència (II): el cervell a l’antiga Grècia) Galè defensava que els humors vitals es produïen en el ventricle esquerre del cor i era quan arribaven a la rete mirabile del cervell que es convertien en spiritus animalis, el més elevat dels humors vitals, i eren emmagatzemats als ventricles cerebrals. Els estudis i escrits de Vesalius semblarien indicar que Galè va descriure la rete mirabile en bous, i com que també la va observar en altres animals, va assumir la seva presència en humans.

Vesalius va fer una gran contribució a la neuroanatomia pel que fa a nous materials, però es va mantenir al marge de fer especulacions sobre la fisiologia i les funcions del sistema nerviós, àrees que van romandre sense grans canvis durant aquesta època. Malgrat això, va encoratjar els seus contemporanis a reexaminar l’estructura i funció del cervell amb una mirada fresca.

Tot i que la neurociència dels segles XV i XVI no va crear cap gran innovació, les minucioses disseccions i exploracions van proporcionar una base sòlida per començar el trencament respecte l’autoritat clàssica i la tradició màgica de la medicina, obrint les portes cap a l’anatomia, fisiologia i patologia modernes i a la revolució científica del segle XVII.

Referències

• De la Trepanación a la Teoria de la Neurona. R. B. Illing. Cuadernos Mente y Cerebro, nº 1. Pàgs. 4-13, 2012.
• Història de la Neurociencia. C. Cavada. Sociedad Española de Neurociencia. [link]
• Leonardo da Vinci on the brain and eye. Charles G. Gross. Princeton. [link 1 – link 2 – ENGLISH].