Les albors de la Neurociència (IV): Renaixement

En el capítol anterior ens vam quedar en l’arribada de la Mort Negra i en el fracàs de la medicina basada en el dogma de l’Església i les ensenyances de Galè per plantar-li cara. La gent va començar a adonar-se que les sagnies no eren un remei eficaç contra una malaltia tant mortífera i les pràctiques utilitzades fins llavors van anar perdent credibilitat. Això va deixar lloc per l’aparició de noves idees i corrents de pensament, que al seu torn acabarien establint les bases dels canvis transformatius del Renaixament i traient el coneixement i progrés del letargi en el que es trobaven.

Del Renaixement, que engloba des de finals del segle XIV fins al XVI, segurament us en sonaran noms com Nicolaus Copèrnicus (Heliocentrisme), Paracels (pare de la Toxicologia) i artistes com Rafael i Miquel Àngel. Però donat que aquesta sèrie d’articles està centrada en la neurociència, avui m’agradaria parlar-vos de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius i de les seves contribucions a l’exploració i dissecció de l’anatomia humana.Read More »