Les albors de la Neurociència (IV): Renaixement

En el capítol anterior ens vam quedar en l’arribada de la Mort Negra i en el fracàs de la medicina basada en el dogma de l’Església i les ensenyances de Galè per plantar-li cara. La gent va començar a adonar-se que les sagnies no eren un remei eficaç contra una malaltia tant mortífera i les pràctiques utilitzades fins llavors van anar perdent credibilitat. Això va deixar lloc per l’aparició de noves idees i corrents de pensament, que al seu torn acabarien establint les bases dels canvis transformatius del Renaixament i traient el coneixement i progrés del letargi en el que es trobaven.

Del Renaixement, que engloba des de finals del segle XIV fins al XVI, segurament us en sonaran noms com Nicolaus Copèrnicus (Heliocentrisme), Paracels (pare de la Toxicologia) i artistes com Rafael i Miquel Àngel. Però donat que aquesta sèrie d’articles està centrada en la neurociència, avui m’agradaria parlar-vos de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius i de les seves contribucions a l’exploració i dissecció de l’anatomia humana.Read More »

Edwin Smith Papyrus Neuroscience

Les albors de la Neurociència (I): Antiguitat

Ara que ja tenim l’itinerari marcat i ho tenim tot enllestit, ha arribat l’hora de llevar l’àncora i salpar cap al passat. Si pel motiu que sigui et vas perdre els preparatius, pots llegir la introducció aquí. Tot a lloc? Sí? Som-hi doncs!

800px-crane-trepanation-img_0507
Figura 1. Crani humà del Neolític (3.500 a.C.) trepanat amb sílex. Els marges cicatritzats indiquen que l’individu va sobreviure a la operació durant anys. [Wikimedia Commons / Museu d’Història Natural de Lausanne]

La primera etapa d’aquest viatge a les arrels de la neurociència ens porta molts, molts, però que molts anys enrere. Els primers indicis d’aquest interès per conèixer i entendre el funcionament del que veiem, del nostre cos, i en particular, del nostre cervell es remunten fins el Neolític (~10.000 a.C. fins ~3.000 a.C.), època de la qual s’han datat cranis amb forats provocats de forma deliberada, anomenats trepanacions, tals com el que teniu representat a la Figura 1. Tot i que els forats variaven en diàmetre i el procediment i estris amb els que es produïen diferien entre cultures, el fet que moltes de les trepanacions presentessin marges cicatritzats fa pensar que aquesta pràctica es duia a terme en pacients vius que sobrevivien a la operació. Una altra mostra de l’antiguitat d’aquesta pràctica n’és la troballa d’instruments que daten de l’època precolombina i que podien haver-se utilitzat per realitzar aquestes trepanacions (Figura 2).Read More »