La neurociència és un camp molt vast de la investigació científica actual que en els darrers anys ha evolucionat ràpidament i ha donat resultats realment interessants pel que fa al coneixement del cervell i a les malalties que l’afecten. A més a més, dóna la casualitat que és un camp que des de fa uns anys em crida fortament l’atenció i al que, de moment, he decidit dedicar-me. Entendre com funciona el cervell (com sentim, com pensem, com dormim, entre d’altres funcions igualment fascinants) és una tasca a la qual actualment es dedica una gran quantitat de recursos, tan humans com econòmics. Malgrat això, i sense voler menystenir la noblesa de l’objectiu d’avançar el coneixement i de posar fre a les malalties que encara no comprenem, sempre he trobat graciós que, al cap i a la fi, aquesta aventura és la història d’un grup de (molts) cervells intentant entendre com en funciona un.

Dit això, trobo molt indicat que sigui ara, a tan sols unes setmanes de marxar a Londres per començar el Doctorat en Neurociència, que m’hagi vingut de gust desempolsar un treball que vaig fer l’últim any de carrera, ara fa 3 anys. Un treball dins de l’assignatura ‘Història de la Biologia’ i que vaig decidir titular ‘Les albors de la Neurociència‘.

Com tot en aquesta vida, la neurociència també té uns inicis, unes arrels que han anat obrint camins, retraient-se i tornant a créixer per una via diferent al llarg de la història fins arribar a l’actualitat. Ara bé, aquesta analogia que us pot semblar tan poètica és, en realitat, un reflex del que han fet totes les neurones que posseïm (i les que fa temps han desaparegut) durant el nostre desenvolupament i creixement (podeu llegir-ne més aquí).

Analogies a part, en aquesta sèrie d’articles intentaré remuntar-me a les albors d’aquesta meravellosa disciplina per tal de visitar les idees i discussions que alguns dels pensadors de més renom de la història ens han deixat com a herència al llarg dels anys. I és que entendre d’on venen i a través de quins camins ens han arribat els coneixements dels quals disposem  pot ajudar-nos a trobar noves direccions i a resoldre qüestions que tot just hem plantejat o que ens plantejarem en un futur proper.

Per tal de fer-ho tot més amè, he decidit dividir aquest viatge al passat en un seguit d’entrades curtes i (espero) fàcils de llegir, que no et prendran més de 3 minuts cadascuna. Començarem visitant les trepanacions que es duien a terme a l’antiguitat, i anirem avançant cap a l’antiga Grècia, on veurem què deien Hipòcrates i Galè. Després seguirem cap a l’Edat Mitjana i el Renaixement, on ens creuarem amb da Vinci i Vesalius. Finalment, ens endinsarem en els segles XVII-XIX, on un seguit de pensadors i experimentadors ens portaran des de la concepció de l’spiritus animalis com un subtil buf de vent que corria a través dels canalicles nerviosos fins a l’establiment de les bases de la neurociència moderna gràcies a experimentadors i pensadors com Galvani, Ramón i Cajal, Hodgkin i Huxley, i altres que potser no ens sonen tant.

A continuació us deixo la relació d’entrades, que aniré actualitzant a mesura que les vagi publicant. Comencem!

• Les albors de la Neurociència: Introducció
• Les albors de la Neurociència (I): Antiguitat
• Les albors de la Neurociència (II): el cervell a l’antiga Grècia
• Les albors de la Neurociència (III): Edat Mitjana
• Les albors de la Neurociència (IV): Renaixement
• Les albors de la Neurociència (V): segle XVII
• Les albors de la Neurociència (VI): segles XVIII i XIX