Amb el mes de Juny arriba una nova entrega de la sèrie d’entrevistes “Científics Errants”. La protagonista d’avui és la Candela, una alacantina de somriure fàcil que té la sorprenent capacitat de transmetre la seva passió per la neurociència a qui sigui… i en ni més ni menys que quatre idiomes! Instal·lada a Londres des de fa ja cinc anys, estudia el cervell per entendre com processem les emocions, i com aquestes ens ajuden a interpretar tot allò que ens envolta i a prendre les decisions adequades en cada moment. Però no us entretinc més, que us ho expliqui ella!

1. Quina és la teva història? D’on vens, on ets ara i com has arribat fins aquí?

Sóc una estudiant de doctorat alacantina a UCL, Londres. Tinc 22 anys, i fa un any i mig (Octubre de 2015) vaig començar un programa de 4 anys de doctorat finançat pel “Wellcome Trust”. Durant el primer any vaig fer 3 rotacions en tres laboratoris diferents, i finalment vaig triar fer la tesis al laboratori de l’Andrew MacAskill. Contant la meva història en ordre invers, vaig estudiar la carrera a King’s College, també a Londres. El batxillerat europeu el vaig fer a l’Escola Europea d’Alacant, la primària a un col·legi americà a Alemanya, i abans d’això vaig estar donant tombes per la Comunitat Valenciana.

2. Podries destil·lar el teu projecte actual en l’equivalent d’un tweet sense argot científic?

No tinc Twitter i mai he ideat un tweet, però si em limito a 140 caràcters… podria dir que la pregunta que intento respondre és: “Quin és l’equilibri òptim entre decisió i emoció per tal d’arribar a una interpretació correcta del que ens envolta?”.

3. En quin moment, si és que hi va haver un moment clau, vas decidir que volies ser científica? Què li recomanaries a algú que no està 100% segur de voler dedicar-se a la ciència?

Honestament, ho vaig decidir 2 mesos abans de que tancaren els períodes de sol·licitud per a les universitats angleses. M’encantaven totes les assignatures científiques a l’institut, i encara que les cursava totes no m’imaginava que acabaria treballant en un laboratori fent investigació. Crec que eixa idea es va assentar durant l’estiu de primer de carrera quan vaig començar a fer pràctiques  a l’Institut de Neurociències d’Alacant. A una persona que no ho té clar li recomanaria que fes unes pràctiques de com a mínim un mes en un laboratori, o que en provés varis per jutjar per experiència pròpia.

4. Què implica ser científic i treballar en un laboratori? Com és el teu dia a dia? Què és el que més t’agrada? I el que menys?

Ser científic implica tenir passió pel coneixement. Interès en arribar sempre al fons de la qüestió. Treballar en un laboratori implica tenir molta, molta paciència, ganes de treballar encara que els resultats tardin en arribar o ens n’arribin uns que no ens agraden. També implica aprendre coses noves tots els dies, parlar amb gent variada d’idees interessants, trobar solucions a problemes i aprendre a utilitzar eines i tècniques que tot just s’han inventat. El meu dia a dia varia depenent dels experiments que tinc programats. Per exemple, els dimarts estic tot el dia al quiròfan injectant substàncies que em permetran visualitzar neurones específiques en les parts del cervell que estic estudiant. Els demés dies son una mescla d’experiments d’electrofisiologia (gravant impulsos elèctrics de neurones in vitro), histologia (estudiant l’anatomia de les àrees del cervell que estic estudiant) i programant codis (o al menys intentant-ho…) que m’ajudin a analitzar els meus resultats. El que més m’agrada és que cada dia és diferent i que puc utilitzar tècniques increïbles per a investigar un projecte independent. El que menys… que moltes vegades vaig com una moto fent mil coses al mateix cop i no em dóna temps d’asseure’m a llegir estudis o posar-me al dia amb l’anàlisi estadístic.

5. Com compagines la vida al laboratori amb la vida personal? Què fas quan no ets al lab i què t’ajuda a desconnectar?

Encara estic aprenent a compaginar-ho tot… No és una tasca senzilla i és molt fàcil deixar-se portar pel ritme de treball d’altres i no donar-se un descans. Però és molt important saber desconnectar. No treballar caps de setmana si no és impepinable. Quan no sóc al lab estic passejant i descobrint coses noves per Londres, ballant salsa o bachata, amb amics, anant a classe de pintura… i descansant a casa. També intento viatjar el màxim possible. M’ajuda a desconnectar estar amb gent que no fa el mateix que jo, estar amb la família, eixir a ballar i sempre que puc… una escapadeta a la pàtria!

6. Com ha estat l’experiència de marxar fora? Què diries a la gent que dubta si quedar-se o marxar?

Ja vaig marxar fa molt temps… el 2012! Sempre hem sigut una família errant, aixina que estic acostumada a mudar-me cada pocs anys. Per a mi ha estat una experiència molt positiva, he conegut a moltíssima gent de tot arreu, i he complert el meu objectiu, que era estudiar Neurociències. La meva germana i algunes amigues d’Alacant també viuen a Londres, aixina que haig de dir que ho he tingut més còmode i fàcil que altra gent a l’hora de tenir un cercle d’amics i sentiment de seguretat. Si te pots permetre marxar, encara que sigui només per un Erasmus, marxa! Crec que és una boníssima experiència per tothom.

7. En quina situació es troba la ciència al país on actualment treballes? En què es diferencia del teu país d’origen?

Actualment treballo a Anglaterra, on la ciència és molt avançada i important a nivell nacional. Hi ha moltes universitats importants a la par que centres privats d’investigació. També hi ha moltes oportunitats per a aconseguir beques, encara que no siguis anglès, i hi ha molta ciència moderna i innovadora que atrau a gent de tot el món, així com a molts inversors. En el meu país d’origen, Espanya, la situació és diferent per vàries raons. La ciència està poc finançada per l’estat, però també hi ha carència d’inversió d’entitats privades i organitzacions sense ànim de lucre. Si el laboratori és mundialment reconegut hi ha més possibilitats de tenir bon finançament, però en general la gent que conec que treballa allí en investigació esta prou desanimada amb el panorama actual. Conec de primera mà més d’un laboratori que ha hagut de tancar i anar-se’n a un altre país per falta de suport monetari.

8. Com vas trobar la teva posició actual? I el finançament? Quins recursos recomanaries a estudiants que estan buscant beques i posicions de màster/doctorat?

La meva posició actual la vaig trobar a través de la web de la universitat (UCL), on vaig trobar l’aplicació pel programa de doctorat que estic cursant. Vaig fer la sol·licitud, me van cridar per una entrevista, i em van donar la plaça per començar l’octubre del mateix any. La plaça venia amb el finançament inclòs – els programes de 4 anys de doctorat de la Wellcome Trust són sempre així en format de “pack”, on l’únic del que tu t’has de preocupar és d’aconseguir la plaça. Per a estudiants buscant beques i posicions recomanaria mirar els programes que vénen així en forma de “pack” perquè fan la vida molt més fàcil. També hi ha la opció de buscar doctorats contactant directament amb laboratoris d’interès, a través de la web de la universitat, o utilitzant webs com “findaphd”. Mai està de més preguntar directament als laboratoris on s’aplica per demanar ajuda sobre on es podrien trobar beques, segur que tenen molta més informació que jo!

9. A l’hora de decidir, quin factor va ser determinant en la teva elecció?

En el meu cas decidir si agafar o no el PhD va ser fàcil perquè només tenia aquesta opció, ja que no me van donar plaça a l’altre lloc on vaig aplicar (Crick Institute). En termes de laboratori on vaig decidir quedar-me després del primer any de rotacions (on visites 3 laboratoris per 3 mesos cada un), els factors en que em fixava a priori eren el tipus de ciència que es feia, la gent del laboratori i els projectes que s’oferien o la llibertat de fer el projecte com un volgués. El determinant per decidir va ser la llibertat que em transmetia l’ambient laboral del laboratori a l’hora de dissenyar projectes un mateix i també el nombre de gent (en el meu laboratori som només 4 persones, i en la meva altra opció eren més de deu!). De totes maneres, en gran part em vaig guiar per instint.

10. Si poguessis enviar un consell al teu jo del passat que està a punt de marxar, quin seria? Què li diries que recordés en els moments difícils?

Li recordaria que quina sort d’estar tant prop de casa gràcies a Ryanair… jaja. I que cal aprofitar-se d’això més del que pensem! També li diria que es pot treballar una mica menys per a gaudir més de la ciutat i d’experiències noves. I en els moments difícils.. com diu mon pare, “Menys la mort, tot té cura!”.

11. Què t’hauria agradat saber abans d’embarcar-te en un doctorat? Quin coneixement ha resultat ser extremadament útil en el teu camp i t’hauria agradat haver après durant la carrera?

M’agradaria haver tingut més classes d’electrònica i física, per tal de conèixer millor els conceptes bàsics mètodes i instruments que utilitzo diàriament al laboratori. De totes maneres, també és veritat que mai m’havia imaginat que acabaria fent electrofisiologia, una tècnica que me pareixia tant avorrida durant la carrera! Crec que també hauria estat útil una mica més de coaching per tal de saber millor com organitzar les quantitats de treball que tenim durant el doctorat.

12. El món de la ciència és cada vegada més competitiu. En la teva opinió, a què donen més importància a l’hora de contractar: notes, universitat on has estudiat, laboratoris on has treballat, experiència internacional/extracurricular, tècniques i temes en els que has treballat…?

Penso que avui en dia i almenys pel que fa a Anglaterra, les bones notes serveixen sobretot de garbell. Depenent d’on decideixis fer la sol·licitud tindran un tall més o menys alt, però en general sempre serà un avantatge tenir notes altes. No obstant, una vegada has passat aquest tall jo crec que el més important és l’experiència en l’àmbit científic, que demostra ambició per descobrir el món de la recerca abans de començar una carrera científica. Aquesta experiència pot ser en laboratoris, en divulgació, etc. En el cas de contactar directament amb el cap d’un laboratori, sempre serà un plus si has treballat amb les tècniques que ells utilitzen.

13. Ens podries explicar breument el que vau descobrir en el teu primer article científic? Què hi ha, darrera del text final? Quin camí segueix un descobriment, des de l’experiment en sí fins a la publicació?

El primer article científic al que he contribuït tractava d’entendre la composició molecular de la inflamació en una lesió de medul·la espinal. Volíem entendre quins factors inflamatoris són secretats pels teixits afectats, i com afecten l’activitat de les cèl·lules que intenten curar la lesió. Les lesions del sistema nerviós central no es curen correctament, a diferència de les del sistema nerviós perifèric – així que volíem entendre millor el perquè. Vam descobrir que la proteïna endògena HMGB-1 regulava l’expressió de l’agent inflamatori IL-1, amplificant la reacció inflamatòria, i per tant probablement dificultant la regeneració del nervis afectats.

Darrere del text final hi ha molt de treball durant quasi un any, per la meva part durant uns 4 mesos. Després d’experiments diaris durant aquest període, l’anàlisi dels resultats, la creació de les figures representatives i el replantejament de la hipòtesis i moltes sessions de pensar, l’autor principal de l’article ho va redactar tot en una història més concisa, i llavors va començar el període de submissió a diverses revistes científiques. Set mesos després d’acabar la meva estada al laboratori l’estudi va ser publicat.

14. Com ho fas per mantenir-te al dia de les publicacions científiques? Tens algun truc per organitzar i emmagatzemar el que has llegit?

La veritat és que ho trobo prou difícil. Per sort el meu supervisor sempre ens mana els articles més nous i rellevants del nostre camp d’investigació, així que això em facilita molt la vida. També es pot un apuntar als mailing lists de les revistes científiques que vulgui, i així cada setmana pots veure les novetats. Crec que el més fàcil és assignar temps cada setmana per a llegir, sense sentir-se culpable de que això “no és treballar” i així posar-se una mica al dia.

15. Explica’ns una veritat del món de la ciència: [un parell d’exemples per entendre millor la pregunta: ‘no tinc ni idea de què faré després del doctorat, però la majoria dels meus companys tampoc’, ‘molts cops sento que no entenc res quan estic a un seminari o lab Meeting, o la presentació és tan avorrida que m’adormo, ‘la majoria de sol·licituds i presentacions les he fet la nit abans’].

Podria repetir tots els exemples que dónes… perquè tots són veritat… jaja. Però per ser una mica més original puc afegir a la llista que, en ciència, la major part del temps res no funciona – i això és completament normal. Sempre dic que el doctorat és quasi un 50% d’aprenentatge intel·lectual i un 50% de resiliència emocional.

16. Tens un pla B? Creus que les universitats donen suficient informació sobre possibles alternatives fora del món acadèmic? Què t’agradaria saber?

De moment no tinc un pla B, ni tan sols un pla A… suposo que el pas natural a seguir és fer una estada postdoctoral, però com a plans B n’hi ha tantíssims que és molt difícil imaginar-se’n un en concret. Crec que hi ha informació, sobretot en fires de treball per a gent que vol fer finances o consultoria, però no es parla gaire d’eixes opcions no acadèmiques en el dia a dia del laboratori. La veritat és que si que falta una mica més d’informació, i els acadèmics sempre tenen coses a dir al respecte quan algú deixa la ciència… M’agradaria saber com de fàcil o difícil és deixar el món acadèmic per uns anys i després tornar. No conec a ningú que hagi fet això.

17. Un tema científic que sigui ‘trending’, i un que hauria de ser-ho:

Trending… diria que des de fa un temps és trending la pregunta “on resideix la consciència humana?”. I un que hauria de ser-ho… “Com aconseguir que la indústria farmacèutica financi projectes de contracepció masculina?”. Bueno… això és més aviat una protesta… jaja. També crec que haurien de ser trending els esforços per trobar i entendre els mecanismes (ja siguin moleculars, cel·lulars o de comportament) que condueixen a la depressió, per tal de poder desenvolupar noves i millors teràpies per a combatre la major amenaça a la salut mundial de la nostra època.    

18. Una científica a qui admiris:

Totes les científiques del passat que van treballar sota l’ombra dels homes i l’estructura social de les seves èpoques i que han contribuït tant al que sabem avui en dia, sense rebre mai cap mena de reconeixement.

19. Per acabar, ens podries deixar un consell per a futurs investigadors?

Als futurs investigadors els diria que si els apassiona la ciència, que no s’ho pensin. Sigui pel temps que sigui, poder dedicar-se a resoldre problemes que ningú abans que tu ha tingut l’opció de contestar és per a mi una oportunitat genial. Hi ha mil maneres diferents d’investigar, així que n’hi ha moltes d’on triar i trobar la teva!

 

---

Tens alguna pregunta que t’agradaria que aparegués a la següent entrevista, algun dubte al que t’agradaria trobar resposta, o fins i tot una persona amb un punt de vista o trajectòria que creus que tothom hauria de conèixer? Deixa un comentari o posa’t en contacte a través de twitter o del blog.