T’has preguntat mai com és el dia a dia d’un investigador? Què fan els científics quan entren als seus respectius Instituts i Laboratoris? Has dubtat mai sobre si la típica imatge d’una persona amb bata blanca i ulleres mirant líquids de colors realment reflecteix la realitat del món de la recerca? Res més lluny de la realitat! A continuació us deixo un relat curt que vaig escriure pel concurs d‘Inspiraciència 2017, inspirat en els mesos que vaig passar a Oxford investigant els circuits neuronals que regulen el son en Drosophila. L’objectiu darrera d’aquesta petita història era el de descriure un matí qualsevol en el dia a dia d’un neurocientífic i intentar així trencar una mica aquests estereotips tan arrelats a la nostra societat. Val a dir que cada laboratori i cada persona és diferent, així que si teniu un familiar, amic o conegut que treballa en el món de la recerca us recomano totalment que li demaneu en què consisteix la seva feina i, si teniu la sort de viure-hi a prop, si us podria ensenyar el laboratori. Potser la realitat us sorprendrà!
No m’allargo més, us deixo llegir tranquils!
Dimarts
“Here comes Johnny singing oldies, goldies, Be-Bop-A-Lula babe what I say…” Ah, com m’agraden els Dire Straits, són perfectes per caminar a la feina i començar bé el dia. Avui no plou, i això a Oxford sempre és motiu d’alegria. Tampoc fa sol, però segur que cap al migdia el veurem una estona i podrem sortir a dinar a la terrassa.
- Bon dia, Jep! – Em saluda una noia mentre em passa pel costat en bici.
- Ei, bon dia Susan! – Contesto, somrient.
Anar al laboratori caminant és un plaer. Més que anar a la feina, és com fer un petit passeig matutí entre els majestuosos edificis que allotgen la majoria de Colleges i laboratoris de la Universitat i que alhora amaguen jardins i oasis de tranquil·litat. I mentre camines, penses i t’organitzes el dia, i al teu voltant els murs traspuen història i et xopen la imaginació d’aventures i descobriments d’altres èpoques.
“He do the walk… he do the walk of life…”. Encara cantant, arribo a l’Institut on treballo des de fa tres anys. Pujo els quatre esglaons que em separen de la porta i acosto la banda magnètica al petit panell a l’esquerra de la porta. Avui és dimarts, i entre setmana no he d’introduir el codi de seguretat. El panell em saluda amb un blip i un parpelleig de llum verda, i tot seguit la porta s’obra cap enfora automàticament. Pujo l’escala de cargol fins el segon pis tot xiulant la part final de la cançó. Entro a un gran rebedor emmoquetat i giro a mà esquerra, cap a la sala on tenim els despatxos. Deixo la meva bandolera a la taula i en trec el portàtil, l’encenc i el connecto a la pantalla gran que tinc a la taula. Com que sé que també li costa despertar-se, agafo la tassa del costat de la pantalla i em dirigeixo a la cuina per fer-me un cafè.
Mentre netejo la tassa el meu cervell ja maquina i dóna voltes a les coses que tinc per fer. Potser enlloc de fer més experiments avui m’hauria de posar seriosament a acabar l’anàlisi de dades. S’han acabat les càpsules del cafè de Brasil, però veig que hi ha una caixa nova amb les de Guatemala. N’agafo una i premo el botó de cafè llarg. I ens hauríem d’asseure amb l’Alex i començar a perfilar l’article. Obro la nevera i agafo el pot de llet, n’aboco tres dits al cafè acabat de fer, hi afegeixo dos terrossos de sucre, i poso la tassa a escalfar al microones. No hi ha res pitjor que el cafè tebi. Ostres, i l’home del servei de seqüenciació genòmica no m’ha contestat. Serà millor que li escrigui ara mateix, que ja fa una setmana que m’hauria d’haver enviat els resultats, i realment necessito saber quina és la mutació que fa que les mosques caiguin adormides. Podria ser la confirmació del que fa temps que sospitem. Agafo la tassa del microones i me’n torno cap al meu escriptori. Saludo la Susan, que baixa les escales cap als laboratoris, al primer pis, i que em fa hola amb la mà, quan de sobte gira cent-vuitanta graus i desfà les escales baixades.
- Jep! Què tal? – Pregunta amb un somriure ullerós.
- Bé, i tu? Fas cara de cansada. – Dic, mentre faig un glop al cafè.
- Sí, no ens ha deixat dormir, avui, la criatura. Fa setmanes que no dormo més de 4 hores seguides. Escolta, sabeu ja quin és el canal iònic que heu descobert?
- Doncs no… tot just ara anava a enviar un correu per fer pressió als del servei de seqüenciació, que sembla que estiguin de vacances… – En sentir això, la Susan riu.
- Sembla mentida que després de tres anys aquí encara no sàpigues que els correus no serveixen de res amb aquesta gent. Si vols fer pressió de debò, planta’t a la seva oficina i demana’ls els resultats en mà! Segur que els tenen impresos sobre la taula! I quan tinguis els resultats, si el canal no té nom crec que li hauries de posar “Mr. Sandman”!
- Sandman? Com la cançó? – m’exclamo, sense poder contenir una riallada. – Ostres tu, mai se m’hauria acudit!
- És perfecte! Una proteïna que si deixa de funcionar fa que les mosques caiguin en un son profund? Au, va, es mereix un nom com cal!
- Tens tota la raó… – responc, mig capficat.
Mentre ella se’n torna escales avall, jo em dirigeixo a la meva taula. Deixo el cafè al costat del teclat i obro el correu electrònic. Si no em contesta abans de dinar, m’hi presento en persona. Al cap i a la fi, la Susan té raó. Mr. Sandman. M’agrada. Somric, faig un glop de cafè i començo a escriure.
– Fi –
Si us ha agradat i teniu curiositat per llegir sobre les experiències personals i trajectòries de científiques explicades per elles mateixes, podeu donar un cop d’ull a la sèrie d’entrevistes “Científics Errants“.
Banda sonora:
La Neurona Errant 