Científics Errants | Entrevista a Ramon Roca

Judoka de naixement i biotecnòleg per vocació, el Ramon és el primer Científic Errant d’aquest 2018. En acabar el Grau en Biotecnologia a la UAB va prendre la difícil decisió d’omplir les maletes amb el judogi i la resta de possessions indispensables i mudar-se a Irvine, Califòrnia, a estudiar un Màster en Enginyeria Biomèdica. Bentornat a terres catalanes per començar un Doctorat en Biologia Molecular, ara aplica tot el que ha après a dissenyar, produir i posar a prova alternatives als antibiòtics convencionals. Amb ell parlarem sobre la gran amenaça que l’augment de resistències als antibiòtics suposa pel nostre futur immediat, sobre la importància de saber fracassar i d’aixecar-se de cada caiguda havent après alguna cosa, i sobre la necessitat de trobar l’equilibri entre la feina i el temps de desconnexió.

1. Quina és la teva història? D’on vens, on ets ara i com has arribat fins aquí?

Soc de Moià, un poble petit de la Catalunya central, d’uns 6000 habitants aproximadament. Allà vaig fer el Batxillerat Científic, que vaig triar per l’ampli ventall d’opcions que m’oferia a l’hora de triar Grau. Durant el Batxillerat, vaig tenir un seguit de professors que em van fer entusiasmar per la ciència i la tecnologia. Per aquelles dates ja es parlava força de la biotecnologia en premsa i televisió i em va semblar, sense tenir-ne jo cap mena d’experiència, que la biotecnologia seria una bona combinació entre els dos camps que havien despertat el meu interès. Així doncs, vaig decidir cursar el Grau de Biotecnologia a la UAB, on cal destacar que el primer any em va deixar força indiferent, segurament degut al fet que les assignatures buscaven proporcionar unes bases generals i no deixaven entreveure on aniria a parar la cosa a nivell pràctic.

Yosemite Natural Park
Al Parc Natural de Yosemite. Crèdit: Ramon Roca

A 4t de carrera un professor (Carles Solà) ens va parlar de la Univeristat de California Irvine, on finalment hi vaig acabar cursant un Màster en Enginyeria Biomèdica enfocat en la part tecnològica de dispositius de diagnòstic, tractament i prevenció de malalties. Quan s’acostava el final d’aquesta aventura, la que havia estat la meva tutora durant les pràctiques del Grau de Biotecnologia em va contactar per si volia fer el doctorat amb ells. I aquí estem, de nou a Catalunya fent un Doctorat en Biologia Molecular a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), treballant en la part més científica de la biotecnologia, tot i que amb una vessant força aplicada i no tant de recerca bàsica.

2. Podries destil·lar el teu projecte actual en l’equivalent d’un tweet sense argot científic?

Dissenyar, produir i posar a prova alternatives als antibiòtics convencionals que siguin efectives i amb un cost assequible que en faciliti la implementació al sector animal.

3. I per què és important, això?

S’estima que cap a l’any 2050 els microorganismes resistents a antibiòtics seran una font important de mortalitat en humans*. Malgrat la gran amenaça que això suposa, aquest tema segueix sense rebre la importància mediàtica que li correspon. A aquesta falta d’interès mediàtic se li suma el fet que la majoria “d’armes” que tenim per combatre infeccions en humans també es fan servir en el sector animal per mantenir una alta productivitat, cosa que accelera l’aparició de resistències i en redueix l’eficàcia. Això fa que ampliar el ventall d’estratègies que tenim per combatre les infeccions microbianes sigui crucial de cara al futur. Precisament una de les possibles solucions al problema, i en la que ens centrem al laboratori, és la de buscar noves alternatives antibiòtiques. No obstant això, altres estratègies són igualment importants i a l’abast de tots, com per exemple reduir el consum d’antibiòtics, millorar les condicions d’higiene i seguir els calendaris de vacunació.

*Si no l’heu vist ja, us recomano veure el documental de 30 minuts dedicat a “La fi dels antibiòtics”.

4. En quin moment, si és que hi va haver un moment clau, et vas adonar de que volies ser científic? Què li recomanaries a algú que no està 100% segur de voler dedicar-se a la ciència?

Jo el que buscava era una formació que t’ensenyi a pensar. Quan un estudia, a vegades el que passa és que acaba consumint coneixement que es “vomita” tal qual en un examen, treball o similars. Després de repetir aquest cicle vàries vegades es troba a faltar aquesta part de saber ser crític i utilitzar aquest coneixement de maneres noves i/o creatives. Crec que això és el més motivant per mi, agafar allò que ja se sap per utilitzar-ho per descobrir allò que encara no se sap, sent aquesta l’essència de ser científic.

Crec que hi ha moltes maneres de fer ciència, des dels que ho fan amb eines bioinformàtiques fins als que es passen 25 hores al dia al laboratori, pipeta amunt pipeta avall, passant pels que generen idees i projectes o els que divulguen ciència. Crec que hi pot haver un camí que s’adeqüi a les necessitats de cada científic, o fins i tot un camí diferent segons les diferents etapes de la vida. Per mi el més important, i el més difícil, es determinar què et ve de gust a curt termini (3-5 propers anys) i a partir d’aquí prendre la decisió que més hi encaixi. Ara bé, la meva recomanació número 1 és fer un tastet de la feina en concret i veure si allò t’agrada o no, no només pel que fa al projecte sinó també a les relacions personals/laborals d’allà on aniràs, ja que podria donar-se el cas de que trobis un projecte molt interessant però que la feina que implica al dia a dia no t’agradi gens.

5. Què implica ser científic i treballar en un laboratori? Com és el teu dia a dia? Què és el que més t’agrada?

Ser científic implica saber autogestionar-te (amb més o menys traça), prendre decisions, frustrar-te quan els resultats no són els que esperaves i saber conviure-hi. Comunicar-te amb els companys i directors per anar modificant aquestes decisions per triar la millor manera possible d’atacar els problemes que et vas trobant. T’han d’agradar els problemes i has d’acceptar que a vegades les coses no surten com estava previst “sobre paper”.

El meu dia a dia és força variable, i va en funció del problema que estiguem intentant resoldre en aquell moment. El que més m’agrada és la llibertat que tinc en quant a organització, cosa que et permet aprendre molt encara que al principi tot vagi una mica més lent. També m’agrada molt l’ambient de treball i la companyonia del meu grup. En el meu cas penso que tinc molta sort i al grup on sóc hi ha molt bon rotllo, que per mi és molt important.

Lab
El laboratori, vist des de dins. Crèdit: Ramon Roca

6. Com compagines la vida al laboratori amb la vida personal? Què fas quan no ets al lab i què t’ajuda a desconnectar?

Tinc la sort de poder-ho compaginar força bé. En el meu cas el que m’ajuda a desconnectar és el Judo, esport que practico des dels 3 anys i que penso que no només m’ha educat i ajudat a ser qui sóc a dia d’avui, sinó que és absolutament vital per ajudar-me trencar amb la feina del lab i resetejar el cervell a diari. És pràcticament tot el que faig fora del lab entre setmana, a banda de llegir si tinc una estoneta. També he de reconèixer que perdo més temps del que voldria en xarxes socials i binge watching vídeos a YouTube (tot culpa del Late Motiv del Buenafuente i la maleïda secció del Berto Romero).

Ramon Judo
Fase Sector Est 2010, competint per una plaça al Campionat d’Espanya de Judo Sub-20 del qual va acaba sent campió. Crèdit: PacoCam HajimeJudo

7. Vas marxar a fer el Màster a Estats Units, un país on les universitats són famoses a parts iguals pel seu prestigi i pel cost de la matrícula. Com ha estat l’experiència de marxar fora? Què diries a la gent que dubta si quedar-se o marxar?

L’experiència de marxar fora ha estat fantàstica. A nivell de consolidar l’anglès, aprendre a espavilar-te en un altre entorn i veure com funciona el sistema educatiu a fora. És de les millors decisions que he pres. M’imagino que no és necessari anar tan lluny per adquirir tot això, així que tampoc cal que sigui USA. Recomano marxar sempre que es pugui, però per acabar tornant amb aquelles coses que són positives i intentar millorar el que tenim aquí. És una llàstima haver de marxar per no tornar, però això és una història per un altre moment.

8. Si poguessis enviar un consell al teu jo del passat que està a punt de marxar, quin seria? Què li diries que recordés en els moments difícils?

Li diria que fos conscient d’informar-se millor i amb antelació suficient abans de marxar per tenir millor criteri sobre la cultura del lloc on marxa, la manera de pensar i el funcionament de la universitat, els detalls del programa i el ventall d’assignatures en oferta. També li diria que dediqués un temps a fer-se una idea del professorat i dels investigadors del seu futur departament, així com dels temes que investiguen, i que contactés amb estudiants per saber com és el seu dia a dia i per parlar de la seva experiència fins el moment. Pels moments difícils li diria que encara que no ho sembli les coses acaben sortint, i això és un pensament tranquil·litzador.

9. En quina situació es troba la ciència al país on actualment treballes? En què es diferencia de l’altre país on has treballat?

La diferència entre Estats Units i Espanya és bàsicament d’inversió econòmica. No necessàriament més diners fan millor ciència, però està clar que si estàs més restringit per pressupost s’avança més a poc a poc, no tens accés a certes tecnologies o estàs més limitat. A Espanya la situació és bastant millorable, la veritat.

Pel que fa als programes de doctorat, la sensació és que a USA estan més fets a mida pels professors i el material que creuen convenient que no pas per normes del govern que detallin com ha de ser el programa. El prestigi ve més per la universitat i el programa en sí i no tant perquè estigui reglat per un govern i sigui oficial. La filosofia de treball gravita al voltant de treballar dur i ampliar les teves possibilitats d’èxit col·laborant tant com puguis i treballant en tantes coses a la vagada com puguis, que alguna funcionarà. L’estructura dels programes, a diferència d’aquí, és que allà hi ha 1-2 anys de classes seguits d’investigació, mentre que aquí no hi ha aquest any de classes (que seria substituït pel màster, que allà no és habitual de fer). Finalment, pel que fa a opcions de finançament aquí habitualment funciona a través de beques generalment públiques, mentre que allà tens dues opcions: o bé beca o bé finançament del propi lab, i amb el primer any de classes abans de trobar laboratori pagat pel departament.

10. Com vas trobar la teva posició actual? I el finançament? Quins recursos recomanaries a estudiants que estan buscant beques i posicions de màster/doctorat?

Com he mencionat breument al principi, una de les investigadores del laboratori on feia pràctiques de carrera va poder establir el seu laboratori a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries juntament amb altres investigadors i em va oferir la possibilitat de venir a fer el doctorat amb ells. El finançament em ve gràcies al fons social europeu i l’AGAUR (Generalitat de Catalunya), a través d’una FI-AGAUR. Va ser la primera convocatòria que va sortir en el moment que buscàvem finançament i vam tenir la sort de que ens la van donar.

11. A l’hora de decidir on anar, quin factor vas ser determinant en la teva elecció? I un factor que a priori no ho era, però que amb el temps ha resultat ser imprescindible per sentir-te bé on ets ara?

La veritat és que no m’ho vaig haver de pensar gaire, ja que m’agradaven tant el projecte i el lloc com l’ambient i la professionalitat del grup. Part de la segona pregunta ja l’he contestat abans, però per mi una cosa que potser no havia contemplat és l’ambient laboral i que ara és clau per mi, i que en el meu cas és tant important com el projecte de treball en sí.

12. Què t’hauria agradat saber abans d’embarcar-te en un doctorat? Quins coneixements han resultat ser extremadament útils en el teu camp i t’hauria agradat haver après durant la carrera?

En el meu cas, el més destacable hauria estat saber que quan comences el doctorat tens les mans buides i cal molta paciència fins que obtens alguna cosa amb cap i peus. Cal saber entomar els fracassos amb bona actitud, i això és molt important al principi quan encara no tens cap èxit. Al cap i a la fi, experimentar no és ni més ni menys que fracassar constantment.

La veritat és que al Grau vaig aprendre la majoria de coses que faig servir al dia a dia. M’hagués agradat aprendre més eines d’estadística, bioinformàtica i programació ja que crec que són molt útils per visualitzar dades, automatitzar processos, etc. El poc que sé ho he après de manera autodidacta.

13. El món de la ciència és cada vegada més competitiu. En la teva opinió, a què donen més importància a l’hora de contractar avui en dia: notes, universitat on has estudiat, laboratoris on has treballat, experiència internacional/extracurricular, tècniques i temes en els que has treballat…?

Almenys quan hi vaig entrar jo ho eren les notes i segurament deu seguir sent així. En certs casos ho pot ser l’experiència personal, però habitualment el criteri de selecció  es basa en la possibilitat del candidat d’accedir a beques, i per l’accés a beques calen bones notes. Això es força comú a Espanya, on la majoria de laboratoris no tenen prou recursos per oferir un sou a un estudiant de doctorat, cosa que fa que busquin perfils amb altes possibilitats d’aconseguir beca encara que això suposi haver de dir que no a candidats amb una trajectòria i experiència perfectes pel projecte però sense la nota necessària per a aquella beca.

14. Com ho fas per mantenir-te al dia de les publicacions científiques?

M’agrada llegir els 4 o 5 articles que surten a la pàgina principal de la web de Nature i Science parlin del tema que parlin, només per pura curiositat. Intento estar al dia del que es fa en general, encara que no tingui res a veure amb el meu camp i encara que l’incessant quantitat d’informació nova faci que me’n pugui oblidar 5 minuts després. He triat Nature i Science perquè són les més populars i toquen molts temes diferents, però la veritat és que hi ha altres revistes de gran qualitat i més especialitzades que no consulto amb la mateixa regularitat simplement per falta de temps.

Superbugs Rising Nature Cover
Portada de Nature dedicada a l’augment de resistències a antimicrobians. Crèdit: Nature

15. Explica’ns una veritat del món de la ciència:

Per mi una gran veritat és que moltes coses no les entens fins al cap de cert temps. Això és així perquè no sempre és possible tenir una visió general del teu projecte i molts cops ni tan sols saps cap a quina direcció estàs avançant. Els experiments i els resultats et van guiant i al final arribes a una destinació que pot ser molt diferent de la plantejada inicialment. I jo trobo que això és molt bonic, tot i que a vegades no sàpigues on vas. El temps et fa mirar enrere i dir: “Ostres, ara que sé això, fa temps ho hauria entès millor. I potser hauria actuat diferent”. Quan fas recerca estàs en constant aprenentatge.

16. Tens un pla B? Creus que les universitats donen suficient suport i informació sobre possibles alternatives fora del món acadèmic?

No el tinc, la veritat. Carpe diem (hahaha). Les universitats tenen eines per donar suport a la cerca d’alternatives fora del món acadèmic, però també hi has de posar de la teva part i buscar el que més t’atregui d’entre els serveis que et donen.

17. Un tema científic que sigui ‘trending’, i un que hauria de ser-ho:

Una cosa que em va xocar molt l’any passat va ser aquesta notícia (Superstar surgeon fired, again, this time in Russia) d’un metge italià que es dedicava a fer transplants de tràquea, reivindicant que disposava d’una tecnologia que realment no té i que ha acabat amb la mort de diversos pacients. El primer cop va ser a Suècia i ara ho ha tornat a intentar a Rússia, però en comptes de tràquea ho ha provat en faringe. Ha passat de ser una súper estrella a un súper estafador científic, dos cops, en dos països diferents.

No és per escombrar cap a casa, però el tema dels antibiòtics hauria de ser més trending. És un problema que semblava solucionat per sempre més amb els descobriments d’Alexander Fleming, ja que la mortalitat per infeccions s’ha reduït moltíssim en països del primer món. Però, oju, l’evolució està aquí per provar-nos que estem equivocats i que ja és una amenaça global, encara que no ho pugui semblar. Cal estar alerta i preparats. Una gran notícia en aquest àmbit, i a casa nostra, va ser que La Marató de TV3 d’enguany estigués dedicada a les malalties infeccioses, cosa que sens dubte ajudarà enormement a la difusió del tema i al finançament de futurs projectes gràcies a la generositat de tothom que hi va participar (encara hi sou a temps!).

18. Un científic a qui admiris:

Albert Einstein. La seva imaginació i creativitat són difícilment igualables i és, sens dubte, un dels científics que més ha impactat el nostre dia a dia. Les seves idees i equacions ens acompanyen allà on anem a través de tecnologies que avui fem servir moltíssim, com el GPS.

19. Per acabar, ens podries deixar un consell per a futurs investigadors?

Intenteu buscar el vostre equilibri en el “work-life balance”. El temps de desconnexió és súper important per mantenir la qualitat de la feina i crec que la qualitat hauria de ser més important que la quantitat. Busca un projecte que t’apassioni, però sense obsessionar-t’hi.

 


Tens alguna pregunta que t’agradaria que aparegués a la següent entrevista, algun dubte al que t’agradaria trobar resposta, o fins i tot una persona amb un punt de vista o trajectòria que creus que tothom hauria de conèixer? Deixa un comentari o posa’t en contacte a través de twitter o del blog.

One thought on “Científics Errants | Entrevista a Ramon Roca

Leave your comment here

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

w

Connecting to %s