Les albors de la Neurociència (VI): segles XVIII i XIX

Ha arribat l’hora de tancar la sèrie d’articles sobre les albors de la Neurociència, on hem viatjat als orígens de la neurociència per tornar navegant a través de la seva història. Com que ja fa uns mesos de l’última entrada, crec que el millor serà que fem un breu flashback per refrescar les nostres sinapsis: vam començar descobrint les trepanacions de l’era precolombina i els primers casos clínics relacionats amb el cervell documentats a l’Antic Egipte; tot seguit ens vam apropar a l’Antiga Grècia per conèixer les primeres teories postulades pels filòsofs grecs i com aquestes es van anar desenvolupant fins arribar a la doctrina de les cambres que es mantingué al llarg de l’Edat Mitjana; finalment, vam veure com l’arribada del Renaixement i les importants contribucions de Leonardo da Vinci i Andreas Vesalius van permetre establir les bases de l’anatomia, fisiologia i patologia modernes.

En l’últim article ens vam plantar al segle XVII, on vam ser testimonis dels raonaments i experiments que Descartes, Borelli i Swammerdam van dur a terme per intentar descobrir la naturalesa de l’spiritus animalis, el que llavors es creia que era la base del funcionament del sistema nerviós. En aquesta última etapa del viatge visitarem les idees de Monro i Galvani, i finalment arribarem a port amb les cabdals contribucions de Camilo Golgi i Santiago Ramón i Cajal, que van donar pas al naixement de la neurociència moderna.

cajalhippocampus1-e1514046799827.jpeg
Dibuix del circuit neuronal de l’hipocamp de ratolí. Santiago Ramón i Cajal. Histologie du Systeme Nerveux de l’Homme et des Vertebretes, Vols. 1 and 2 (Paris, 1911). Wikimedia Commons

Read More »