L’Edat Mitjana va ser una època força obscura pel que fa a la neurociència i al coneixement en general. En termes històrics, l’Edat Mitjana comença amb la caiguda de l’Imperi Romà al segle V, i segueix fins l’aparició dels canvis culturals i tecnològics que van seguir la Mort Negra i que van propiciar la transformació de la cultura europea al segle XV, donant lloc al Renaixement.

Com hem dit, durant l’Edat Mitjana a l’Oest el coneixement i l’aprenentatge van quedar estancats fins al tombant del segle XIV. Mentrestant, a l’Est filòsofs naturals com Avicenna sí que van tenir accés a tractats científics d’origen Grec i Romà. De fet, els àrabs van venerar, col·leccionar i traduir els treballs d’Hipòcrates, Aristòtil i Galè, i van basar els seus propis treballs en aquests. Però no va ser fins el segle XI que tot aquest coneixement va arribar a Europa gràcies a la reconquesta de l’Espanya musulmana i a l’entrada de tractats mèdics des de Salerno. Aquests fets van permetre disseminar el material custodiat pels àrabs així com les traduccions d’autors com Constantí l’Africà cap a altres parts d’Europa, on van propiciar un ressorgiment de l’interès en l’anatomia, la fisiologia i la medicina.

Va ser en aquesta època quan es va aprofundir en la doctrina de Galè (la podeu trobar en detall aquí). Els ventricles cerebrals van passar a denominar-se “cambres”, i a cada ventricle se li va associar una funció concreta. A més a més, va establir-se que l’spiritus animalis, que era el més elevat dels humors vitals i el que s’emmagatzemava als ventricles, discorria a través dels ventricles i adoptava la qualitat de cadascun. Això va permetre establir el marc teòric de la doctrina de les cambres.

Segons aquesta doctrina (Figura 1), el primer ventricle o cambra era la seu del sentit comú (sensus communis), de la facultat de percepció (fantasia) i de la facultat de representació (vis imaginativa). En la segona cambra s’hi allotjava la facultat de pensament (vis cogitativa) i la de judici (vis estimativa). Finalment, en la tercera i més posterior cambra s’hi trobava la facultat de retenció o memòria (vis memorativa).

Durant la Baixa Edat Mitjana (època que engloba els segles XI-XIV) la doctrina de les cambres es va seguir desenvolupant: el nombre de cambres es va multiplicar i a poc a poc es van anar descrivint diferents qualitats mentals, cadascuna de les quals va ser atorgada a una localització concreta entre les ja nombroses cavitats cerebrals. Malgrat aquest primer intent d’esbossar el funcionament del cervell, no es va aprofundir gaire més en el tema. La doctrina cristiana que dominava arreu d’Europa veia el cos humà com un receptacle passatger per l’ànima immortal i en conseqüència no estava permesa la investigació anatòmica en els éssers humans. Probablement per aquest motiu les investigacions experimentals dels òrgans cerebrals i els seus ventricles van suscitar poc interès i gairebé no hi va haver avenços ni descobriments en aquest sentit.

Aquest ensopiment científic es va mantenir fins que una de les epidèmies més mortíferes de la història va assolar bona part del territori europeu: la pesta negra. A mitjans del segle XIV la Mort Negra es va escampar per tot Europa, provocant la mort d’entre la tercera part i la meitat de la població europea. Va ser llavors, quan la medicina basada en el dogma de l’Església i les ensenyances de Galè van fracassar en els seus intents per reduir la pèrdua de vides humanes, que es van assentar les bases per l’arribada del Renaixement i dels canvis transformatius que permetrien la reactivació del coneixement i del progrés.

Referències

• De la Trepanación a la Teoria de la Neurona. R. B. Illing. Cuadernos Mente y Cerebro, nº 1. Pàgs. 4-13, 2012.
• Història de la Neurociencia. C. Cavada. Sociedad Española de Neurociencia. [link]