N’hi ha que diuen que en les nits de tempesta se’l pot veure navegant a tota vela, a vegades entre les ombres de la nit o entre la boira, a vegades en la distància, a vegades lliscant per sobre l’aigua, avançant encara que no faci vent. N’hi ha que diuen que “l’Holandès” es refereix al capità del vaixell, condemnat a navegar els mars per sempre i mai més trepitjar terra.

N’hi ha que diuen que avui en dia hi ha persones que s’aventuren a un destí semblant, però per elecció. Que, aquests valents, s’atreveixen a buscar respostes a preguntes que no saben on els portaran. Unes respostes que potser es convertiran en noves preguntes. N’hi ha que diuen que aquells que s’embarquen en la recerca del coneixement, mai en surten.

N’hi ha que diuen que els científics som una colla de bojos. HÁ! Qui sóc jo per negar-ho? Però n’hi ha d’altres que es pregunten, i això com funciona? Per què quan prems aquest botó s’apaga la tele? Com és que els elefants gairebé mai tenen càncer? Les mosques dormen? I nosaltres, per què dormim? I això de la memòria, com funciona?

Jo he sigut sempre dels segons, dels que es pregunten per què i com. Però també sóc una mica dels primers, perquè negar-ho. I ara vull ser dels que comparteix el seu punt de vista amb el món. Bé, en realitat només vull escriure. Sobre ciència. Sobre descobriments guais i xaxis. Però també de frustracions. I del costat menys divertit de la ciència. I ja que hi sóc ho penjo en un blog. Perquè sí. Perquè fa molt de temps que ho volia fer. Perquè el món és massa fascinant per mirar-lo sense les ulleres de la ciència. I perquè la ciència hauria d’estar a l’abast de tothom.

Benvinguts a la Neurona Errant.

Image Reference – The Flying Dutchman: http://www.jamescarsondesign.com/images/portfolio/pirates2/flying_dutchman.jpg