Després d’una pausa per gaudir de l’estiu, tornem a la càrrega amb una nova entrega de “Científics Errants”. Avui, però, no hem de viatjar gaire lluny. Ens acostem a Girona per conèixer la Marta, una investigadora que s’escapa del clixé de científic de bata blanca. Biomèdica amb ànima de docent, va fer un Màster d’Indústria Farmacèutica i Biotecnològica seguit d’un parell d’anys treballant en una multinacional farmacèutica, per finalment llençar-se a la piscina i reenganxar-se al món de la investigació per fer un doctorat sobre l’epidemiologia del càncer. L’objectiu de la seva recerca? Trobar factors que augmentin o disminueixin la incidència i supervivència de la leucèmia limfàtica crònica. Parlem amb ella.

1. Quina és la teva història? D’on vens, on ets ara i com has arribat fins aquí?

M’agrada la ciència des de ben petita – era fan d’”El món d’en Beakman”, a les cartes als Reis Mags demanava que em portessin el “viveronova”, i em podia passar tardes senceres jugant amb el meu microscopi.

Ja de més gran, vaig estudiar Ciències Biomèdiques a la Universitat Autònoma de Barcelona on, paradoxalment, vaig descobrir que la recerca bàsica no estava feta per mi – era sapastre al laboratori, treballar amb cultius cel·lulars em resultava molt tediós i estudiar vies moleculars m’avorria immensament. Però hi ha vida més enllà de les pipetes i, afortunadament, m’hi vaig topar a temps! Vaig descobrir el món de l’epidemiologia, que combinava a la perfecció els meus interessos: l’esperit crític i curiós de la ciència però des d’un punt de vista molt proper a la pràctica clínica.

Actualment estic fent un doctorat en epidemiologia del càncer – estudio l’etiologia i la supervivència de neoplàsies limfoides, particularment de la leucèmia limfàtica crònica. Formo part del Grup de Recerca en Estadística, Econometria i Salut (GRECS), de la Universitat de Girona; del Grup d’Epidemiologia Descriptiva, Genètica i Prevenció del Càncer, de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona Dr. Josep Trueta (IdIBGI); i col·laboro amb el Grup d’Infeccions i Càncer, del Cancer Epidemiology Research Programme (PREC) de l’Institut Català d’Oncologia.

2. Podries destil·lar el teu projecte actual en l’equivalent d’un tweet sense argot científic?

Estudio casos de leucèmia limfàtica crònica a nivell poblacional per trobar factors que n’augmentin o disminueixin la seva incidència i supervivència.

3. En quin moment, si és que hi va haver un moment clau, vas decidir que volies ser científica? Què li recomanaries a algú que no està 100% segur de voler dedicar-se a la ciència?

No sóc un bon exemple de científic amb vocació ferma per la recerca; més aviat en tinc per la docència. Des de ben petita que he volgut ser professora i contemplo el camí del doctorat com una eina per assolir aquest objectiu. Sempre m’ha interessat molt el món de l’educació, el contacte amb la gent i la divulgació científica. M’encantaria poder arribar a donar classes a la Universitat i poder compaginar-ho amb la recerca.

Crec que quan hem d’escollir uns estudis mai n’estem del tot segurs; jo mateixa, a l’hora de triar carrera, valorava alternatives tan diverses com ‘Química’, ‘Magisteri’ o ‘Filologia Anglesa’. Penso que la clau és embarcar-se a estudiar un camp que ens desperti interès; si fas allò que t’agrada i et motiva, difícilment prendràs una decisió equivocada. I si és així, sempre estàs a temps de canviar de rumb i dedicar-te a una altra cosa. Si t’agrada la ciència, endavant! Segur que guanyaràs coneixements molt valuosos i coneixeràs a gent molt interessant!

4. Què implica ser científica i treballar en un laboratori? Com és el teu dia a dia? Què és el que més t’agrada? I el que menys?

La meva feina s’escapa del clixé de científic de bata blanca. El meu dia a dia es concentra davant d’un ordinador: reviso històries clíniques de pacients, depuro bases de dades, les analitzo amb programes estadístics i, com tots, llegeixo molts i molts articles.

El millor d’aquesta feina és la seva flexibilitat i versatilitat: treballo en molts projectes diferents, amb un ordinador que no necessita que li canviïs el buffer o anticòs cada dues hores, col·laboro amb grups multidisciplinaris (metges, biòlegs, estadístics …) i, de tant en tant, me’n vaig de bolo a algun congrés per presentar els resultats més recents.

Per contra, el pitjor és l’odissea que has de passar per acabar publicant el teu manuscrit: confecciona un article amb els paràmetres d’una revista, espera’t uns mesos a rebre resposta de l’editor, ara no te l’accepten, envia’l a una altra revista i torna’l a adaptar al seu format, ara te’l retornen amb minor changes quan ja ni recordes de què va… Però tot es veu compensat quan finalment veus la teva feina de tants mesos finalment publicada!

5. Com compagines la vida al laboratori amb la vida personal? Què fas quan no ets al lab i què t’ajuda a desconnectar?

Tinc la sort de tenir un horari molt flexible que em permet compaginar fàcilment la recerca amb la vida personal. M’encanta el senderisme i, aprofitant que aquest any he començat a viure a Girona, no perdo l’ocasió de fer excursions i descobrir nous camins per la comarca. També he desenterrat una afició que tenia des de ben petita però que d’adulta mai havia explotat: el dibuix. He començat classes a l’Escola d’Art Municipal, que han passat a ser la meva principal font d’evasió. I per últim, però no menys important, un dia a la setmana desconnectem amb les companyes de feina amb una sessió de tapeo.

6. A diferència de molta altra gent, no has hagut de marxar a fer carrera a l’estranger. Podries compartir la teva experiència amb la gent que dubta si quedar-se o marxar?

He tingut la sort de poder trobar una feina que m’agrada prop de casa. Tot i que un doctorat a fora pot ser molt enriquidor a nivell personal i, especialment, a nivell acadèmic, la idea de lligar-me 4 anys lluny de la meva família, amics i projectes personals, no m’entusiasmava massa. Per sort, el món de la ciència és ple de projectes multicèntrics i conferències internacionals, així que tard o d’hora tens l’oportunitat de viatjar. Durant aquest primer any he anat a uns quants congressos i l’experiència ha estat molt enriquidora: he pogut conèixer investigadors d’arreu del món i defensar la meva feina fora de la meva zona de confort. Properament tinc en ment fer una estada d’uns mesos en un grup internacional, així que ara per ara tinc la vena viatgera coberta!

7. En quina situació es troba la ciència al país on actualment treballes?

A Espanya la situació de la ciència és pèssima; fa anys que sentim a parlar de retallades, d’èxode d’investigadors (la famosa “fuga de cervells”) i de contractes precaris. No es considera la recerca com un pilar fonamental de la societat i les oportunitats de finançament que ofereix l’Estat són escasses, difícils d’aconseguir i, generalment, poc quantioses. El salari al què aspira el candidat més ben preparat a una beca predoctoral volta els mil euros, quan se suposa que estem formant a futurs líders investigadors que, a la vegada, contribueixen al coneixement global gràcies a la seva recerca. I com a autocrítica, crec que la comunitat científica hauria de posar més èmfasi en la divulgació. Tenim el deure (i necessitat) de transmetre la importància de la recerca a la societat. Ens hem de posar en valor perquè ens valorin.

8. Com vas trobar la teva posició actual? I el finançament? Quins recursos recomanaries a estudiants que estan buscant beques i posicions de màster/doctorat?

Abans d’arribar on sóc vaig donar moltes voltes. En acabar la Carrera, vaig fer un Màster d’Indústria Farmacèutica i Biotecnològica i vaig estar treballant durant un parell d’anys en una multinacional farmacèutica (Novartis). Tot i tenir una posició en el Departament Mèdic molt lligada a la difusió de resultats d’estudis clínics, trobava a faltar la recerca. Així doncs, vaig decidir llençar-me a la piscina, deixar-ho tot i buscar un projecte de doctorat relacionat amb la recerca clínica. Però ‘ciència’, ‘remunerada’ i ‘a casa’ és una mala combinació i més si descartes d’entrada recerca que impliqui laboratori.

Vaig dedicar mig any sabàtic a buscar el meu projecte de doctorat: vaig convertir-me en una màquina de fer cartes de motivació – que finalment de motivació poc en tenien després de comprovar que la taxa de resposta era del 5% i que en la majoria d’elles hi apareixia un “actualment no disposem de recursos econòmics…”. Però finalment vaig trobar el grup on treballo, que em va poder oferir un contracte predoctoral i un projecte de recerca que m’atreia molt. Així que amb l’experiència a la butxaca, el meu consell a qualsevol estudiant que vulgui començar un doctorat seria perseverança, dedicació, flexibilitat a l’hora de començar i molta paciència!

9. A l’hora de decidir, quin factor vas ser determinant en la teva elecció? I un factor que a priori no ho era, però que amb el temps ha resultat ser imprescindible per sentir-te bé on ets ara?

Cal que el tema de la recerca t’atregui, sinó amb el temps t’acabes cremant. En el meu cas tenia clar que buscava un projecte de recerca clínica que no impliqués tasques al laboratori. Finalment he acabat dedicada a l’epidemiologia i treballant amb una eina tan versàtil com l’estadística, que es pot aplicar en àmbits molt diversos. Valoro molt aquesta llibertat que m’ofereix, crec que si em dediqués a una línia de recerca molt acotada o amb una metodologia molt repetitiva, l’acabaria avorrint. D’altra banda, tant o més important és l’ambient de treball, però és un factor que a priori difícilment podem controlar. He tingut la sort d’anar a parar en un entorn molt proper amb companys que han passat a ser amics.

10. Què t’hauria agradat saber abans d’embarcar-te en un doctorat?

Per ara no m’ha sorprès res del què m’he trobat en el doctorat; de fet, sempre me l’havien pintat com una experiència força dura, però la veritat és que l’estic gaudint molt. Els dubtes que tenia abans d’embarcar-me en aquesta experiència els segueixo tenint, bàsicament són respecte les sortides professionals que tindré un cop l’acabi. Però ara per ara no em preocupen, tinc 3 anys coberts on podré formar-me molt i, amb sort, acabar aclarint cap a on vull encaminar el meu futur.

11. El món de la ciència és cada vegada més competitiu. En la teva opinió, a què donen més importància a l’hora de contractar: notes, universitat on has estudiat, laboratoris on has treballat, experiència internacional/extracurricular, tècniques i temes en els que has treballat…?

En grups amb pocs recursos on la font de finançament és una beca predoctoral, malauradament el que preval són les notes. Cada cop el llindar per a optar a aquestes beques és més alt, de manera que per més atractiu que sigui el teu perfil, sense un currículum acadèmic brillant difícilment apostaran per tu. Per contra, grups que disposen de més recursos per a contractar a personal poden contemplar altres factors, com l’experiència professional i internacional, les teves aptituds i la teva motivació.

12. Ens podries explicar breument el que vau descobrir en el teu primer article científic? Què hi ha, darrera del text final?

En començar el doctorat vaig involucrar-me en un projecte que ja tenien començat i que ha donat lloc al meu primer article –  “Descriptive epidemiology of primary malignant and non-malignant central nervous tumors in Spain: results from the Girona Cancer Registry (1994-2013)¹. Es tracta d’un tema que s’allunya molt de l’objectiu de la meva tesi però que em va permetre aprendre com funciona un registre de càncer i nous mètodes estadístics.

Els registres de càncer s’encarreguen de recollir tots els casos de tumors malignes de la regió que cobreixen. Són un recurs molt útil per l’estudi de l’etiologia o supervivència de molts càncers a nivell poblacional. Certes neoplàsies però, com els tumors del sistema nerviós central (SNC), poden ocasionar una gran morbiditat i mortalitat independentment del seu comportament (maligne, incert o benigne) i molts d’ells s’acaben transformant en formes malignes amb el temps. Mentre que a Estats Units el registre de tots els tumors del SNC és obligatori, independentment del seu comportament, i tenen una entitat especialitzada en fer-ho (CBTRUS²), a Europa encara hi ha un clar infra-registre de tumors del SNC no-malignes (p.e. de meningioma). Només alguns països escandinaus, el Regne Unit, Àustria i França reporten aquestes dades (suposen ~50% de tots els tumors del SNC), fet que dificulta enormement les comparacions internacionals (tant d’incidència com de supervivència) i el monitoratge epidemiològic. L’objectiu en aquest article va ser recuperar retrospectivament tots aquests casos no-malignes i presentar, per primer cop a Espanya, dades d’incidència i supervivència de tots els tumors del SNC.

1. Diferents medis de comunicació es van fer ressò dels resultats de l’estudi [link 1, link 2, link 3].
2. Ostrom QT et al. CBTRUS Statistical Report: Primary Brain and Other Central Nervous System Tumors Diagnosed in the United States in 2009–2013. Neuro Oncol (2016) 18 (suppl_5): v1-v75 [link].

13. Com ho fas per mantenir-te al dia de les publicacions científiques? Tens algun truc per organitzar i emmagatzemar el que has llegit?

Durant un any vaig treballar al Departament d’Informació Mèdica d’una empresa farmacèutica, així que la recerca bibliogràfica i maneig de referències ha estat el meu pa de cada dia durant força temps. Actualment el tema que tracto és força acotat, així que no em suposa un gran esforç mantenir-me al dia de les publicacions.

Utilitzo el Mendeley per gestionar tot el que llegeixo. Però a més, quan em dedico a fer recerca bibliogràfica, preparo una petita fitxa dels articles que em llegeixo en un excel, que després puc filtrar per autor, disseny, temàtica, resultats principals… I si trobo algun apartat que m’interessa realment, m’anticipo i redacto alguna frase amb el més rellevant en la discussió del manuscrit que estigui preparant.

14. Explica’ns una veritat del món de la ciència:

‘D’un manuscript submitted a un manuscript accepted hi ha un món’.

15. Un tema científic que sigui ‘trending’, i un que hauria de ser-ho:

El càncer està a l’ordre del dia. Un tema que em sembla molt interessant i que crec que es podria explotar més és com afecten les desigualtats socials als determinants en salut*: l’accés a programes de cribratge, de vacunació, a recursos sanitaris, etc. Trobo molt interessant la possibilitat d’encarar un problema mèdic amb intervenció social.

*Nota: un exemple d’això el podeu veure en l’entrevista que vam fer a la Clara Pons Duran.

16. Una científica a qui admiris:

És difícil decidir-se per una quan tantes i tantes dones segueixen batallant en un món inherentment masclista que es resisteix a otorgar el reconeixement que es mereixen. Precisament l’exposició “Dones de Ciència”, una iniciativa de l’Institut Català de les Dones que vaig veure exhibida a l’IDIBELL, pretén retre homenatge a dones que van haver de lluitar no només per elles, sinó també per obrir el camí de la integració al món científic a altres dones. Malauradament però, la ciència segueix sent institucionalment sexista i, malgrat els innegables avenços que s’han produit en els últims anys, encara hi ha un gap important entre homes i dones. Fa uns anys la revista Nature va dedicar un especial a analitzar aquest tema en profunditat, us el recomano!

17. Per acabar, ens podries deixar un consell per a futurs investigadors?

El camí no és fàcil però els resultats són molt gratificants. Començar és difícil però amb motivació, esforç i perseverança podeu arribar allà on us proposeu!

 

---

Tens alguna pregunta que t’agradaria que aparegués a la següent entrevista, algun dubte al que t’agradaria trobar resposta, o fins i tot una persona amb un punt de vista o trajectòria que creus que tothom hauria de conèixer? Deixa un comentari o posa’t en contacte a través de twitter o del blog.